Sap molt de greu que Nissan tanqui les fàbriques de Barcelona, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca. Sempre que una empresa del nostre sistema productiu tanca les portes, posa damunt la taula el problema dels llocs de treball afectats, directes i indirectes. I en el cas de Nissan, en són molts, i tots de cop, que encara fa més mal. Al seu darrere, un empobriment del teixit industrial.

La decisió s’ha pres a la seu central d’aquesta gran empresa japonesa, la qual es troba davant la complicada situació de tenir una capacitat de producció de 7 milions de vehicles, però només una previsió de vendes de 5 milions. No és un cas únic, sinó que és força generalitzat en un sector de l’automòbil amb núvols foscos en l’horitzó des de fa temps. L’excés de capacitat productiva de les plantes catalanes ja venia de lluny, amb una utilització de només el 20% en el darrer any i mig, un percentatge clarament insostenible. Queden lluny els plans de l’empresa que fa uns 8 anys anunciaven inversions importants i la creació de 1.000 nous llocs de treball.

Nissan a Catalunya, en el context del gran grup industrial a nivell mundial que travessa problemes, ha passat a esdevenir irrellevant. No ha estat només degut a la reduïda dimensió de l’empresa aquí, sinó que també hi ha jugat la seva influència l’aliança de Nissan amb Renault, la retirada de producció de la pick-up de Mercedes-Daimler, la disponibilitat de plantes més competitives dintre del grup, entre altres factors. En qualsevol cas, les fàbriques de Nissan a Catalunya no figuren entre els actius amb els quals compta la companyia per a resoldre els seus problemes de futur.

Malgrat el dolor que provoca la fugida, la decisió de l’empresa no deixa de situar-se en la lògica més bàsica del capitalisme i de la globalització: de la mateixa manera que una multinacional implanta una factoria en un territori concret a conveniència seva, se’n va a conveniència seva. I ho fa amb decisions que s’escapen totalment als directius locals i fins i tot regionals (que no són pas Catalunya o Espanya, sinó Europa i blocs geogràfics més grans).

La sortida específica de Nissan no canvia en res l’atractiu de Catalunya com a emplaçament industrial

La decisió de marxar està presa i és inapel·lable malgrat que sigui difícil de digerir. Més encara quan ha rebut alguns ajuts públics. L’empresa sabrà què en fa dels seus actius materials i immobiliaris. Ho farà minimitzant-ne el cost de tot plegat. El que queda pels afectats és negociar una sortida amb el millor tracte econòmic individual possible. S’equivoquen de mig a mig els que preconitzen sortides extemporànies com que l’Estat salvi la fàbrica (passaria a ser-ne propietari?, què fabricaria i per a qui?).

La sortida específica de Nissan no canvia en res l’atractiu de Catalunya com a emplaçament industrial. L’empresa es troba en un procés de reestructuració mundial i d’aliances sobre les quals la capacitat d’influència de l’Estat i de la Generalitat són nul·les. És un cas de mercat, pur i dur, d’una empresa multinacional concreta.

Com sempre, en un cas així, es posa en relleu la conveniència de no parar en la cerca de nous projectes d’inversió multinacionals que siguin atractius des del punt de vista de la qualitat dels llocs de treball que generin. Això es fa. No s’ha deixat de fer i, si de cas, ara caldrà duplicar els esforços per mirar de compensar la pèrdua de Nissan.

Tanmateix, el millor seria disposar de més empreses multinacionals pròpies, tenir nissans amb seu central a Catalunya. Hi ha sectors molt específics en què això és així (del metall, de l’aigua, dels medicaments, etc...), que compten amb multinacionals catalanes en nínxols de mercat mundial. Majoritàriament és aquí on ens podem defensar i on els poders públics que tenen diners i competència per fer-ho (és a dir l’estat espanyol) haurien de centrar la seva política industrial. Des de la Generalitat el que es pot fer és cultivar el capital humà, el sistema públic de ciència i innovació i acompanyar (apassionadament) l’empresariat amb vocació multinacional.

Modest Guinjoan, economista.