La relació de l’estat espanyol amb l’economia catalana ha estat àmpliament estudiada per multitud d’experts i d’institucions al llarg de la història moderna. Els resultats són coincidents a assenyalar que pertànyer a Espanya és un mal negoci per a la població de Catalunya, tal i com ens recorden les recurrents quantificacions d’un dèficit fiscal que no afluixa o la històrica política d’inversions estatals clarament discriminatòria.

Alguns parlen d’espoli fiscal, d’altres ho qualifiquen com a “Espanya ens frena”; diguin-li com vulguin, però l’evidència és que Catalunya és la millor vaca d’un ramat que el propietari muny permanentment i que alimenta el just per seguir-la munyint. I com que les vaques rarament es rebel·len, i si ho fan rebran xarop de bastó, l’Estat es pot permetre fer, literalment, el que vulgui: generar un dèficit fiscal que anualment empobreix l’economia catalana en 16.000 milions (equivalent al 8% del PIB) segons un sistema de càlcul o de 12.000 milions segons un altre. En qualsevol cas, un disbarat. Això sense especificar que en un àmbit econòmicament tan sensible com la inversió en infraestructures públiques, d’acord amb la Cambra de Comerç, el tracte ha estat també històricament tan deficitari que caldrien més de 45.000 milions d’inversió bruta per a compensar-lo.

Les queixes d’institucions i experts respecte al maltractament que rep econòmicament el país, guiades pel sentit comú i procedents d’orígens políticament distanciats, són estèrils. L’Estat no modifica ni pensa modificar el seu tracte a la vaca. Fan gràcia, en aquest context, aquells que titllen els arguments de victimistes; i encara més graciós és que els que ho diuen són catalans que figuren entre els perjudicats, empobrits, frenats.

Al crònic menyspreu econòmic se li ha afegit en els darrers 3 anys el menyspreu polític i la repressió judicial contra persones que han comès el delicte de ser independentistes i de preguntar a la població què en pensen de la seva relació amb Espanya. Una cúpula judicial polititzada s’ha acarnissat contra demòcrates pacífics que han comès delictes que no troben càstig fora de les fronteres espanyoles. L’asimetria de tracte que es dona amb altres casos judicials és escandalosa, un reflex de fins on arriba la set de venjança i d’escarment. I un reflex de la voluntat política que hi ha al darrere. Personalment, crec que en el debat polític, fer president al Sr. Sánchez, la taula de diàleg, l’intent d’indultar presos i la pressió per aprovar pressupostos no serveixen per resoldre un problema per al qual no hi ha autèntica voluntat de resoldre, sinó de guanyar per 10 a 0.

L’Estat es pot permetre fer, literalment, el que vulgui: generar un dèficit fiscal que anualment empobreix l’economia catalana en 16.000 milions (equivalent al 8% del PIB) segons un sistema de càlcul o de 12.000 milions segons un altre

El darrer episodi, la decapitació de la presidència de la Generalitat per una pancarta, és un pas més. La repressió no té límits i té un futur farcit de casos pendents en una causa general. Al menyspreu polític no se li albira solució; al menyspreu judicial només li queda l’esperança que d’aquí bastants anys la justícia europea ho anul·li tot. Serà, si de cas, quan ja no servirà de res, perquè la venjança no s’ha servit freda, sinó ben calenta, independentment de les conseqüències. Als Marchena, als Llarena, als Zaragoza i companyia els agafarà ben jubilats i convençuts que van castigar com calia els rebels del bé superior que és la unitat d’Espanya. El prestigi no és cap salvaguarda en un sistema judicial corromput.

A una víctima econòmicament fermada com la catalana, políticament i judicialment perseguida de manera obsessiva, apart de la queixa, què li queda per resoldre el problema d’encaix? Tirar-se per la finestra? Encara que agradaria a més quatre unionistes i simpatitzants de dreta i esquerra, no és la solució. La inversió de fer-se el simpàtic amb Espanya és inútil. Col·laborar-hi en la governabilitat molt probablement també. D’altra banda, desobeint, com es va fer amb l’1-O i amb les pancartes, deriva en repressió pura i dura. No hi ha més solució que persistir. Els polítics tenen feina.

En qualsevol cas, a cada salt qualitatiu del menyspreu, la gàbia cada vegada és més asfixiant i agafa més força l’argument independentista, per lluny i difícil que quedi la seva consecució. La propera estació, les eleccions del febrer i segurament que més coses. I no parar de denunciar davant la justícia europea com les gasta un Estat que té la barra de defensar que la seva justícia és igual per tothom. Cal fer un repàs d’exemples? La Xina i Turquia són més a prop del que semblava.

 

Modest Guinjoan, economista.