Fa molts anys que visc en un pis que dona a una plaça relativament gran de Barcelona, prou ben urbanitzada, que disposa de dues zones infantils, una mena de riu, arbres ... i una zona d’esbarjo per a gossos (abans pipicà), de prop de 300 metres quadrats.
Per bé que no n’he tingut mai, entenc la gent que els agrada tenir un gos a casa i confesso que quan els veig passejant pel carrer, amb els seus amos, em resulta una estampa agradable a la vista. Sense cap mena de dubte es tracta d’una externalitat positiva, atès que no em generen cap cost, més enllà d’algun excrement que alguns (molt pocs) s’obliden de recollir de la vorera. Ara bé, el pipicà de davant de casa (i m’imagino que els altres de la ciutat) també em genera una externalitat negativa.
Resulta que durant moltes estones al llarg del dia, fins avançada la nit, alguns gossos borden de valent, sigui perquè juguen amb altres gossos, sigui perquè reclamen l’atenció de l’amo, sigui perquè alerten de la presència d’altres gossos que passen fora del pipicà, sigui pel motiu sigui. De 7 a 9 del vespre la cosa és un festival. Ni amb les finestres tancades un es pot alliberar de la bordadissa, que pot arribar a ser d’una intensitat realment alta, que era encara més perceptible durant el confinament obligat de les persones. Per primera vegada en anys vaig sentir enfrontament verbals i xiulets des de finestres i balcons amb alguns propietaris de gossos que no paraven de bordar.
No dubto de la necessitat de pipicans per als gossos en un entorn urbà com en el que vivim. Res a objectar. Per a mi, de vegades, veure’ls pot arribar a ser una distracció. Però d’aquí al fet que els lladrucs entrin a casa a qualsevol hora del dia, ara que vivim amb finestres obertes, hi ha una distància.
El més lògic i fàcil de tot seria que els propietaris de gossos sorollosos els controlessin. En absència d’això, si un truca a la Guàrdia Urbana, aquesta se’t treu de sobre perquè tot va d’acord amb la norma. Suggereixo a la moderna i progre alcaldessa Colau que als gossos que lladren al pipicà sigui obligat posar-los el morrió. Al metro els gossos ja el porten per seguretat envers la resta d’usuaris; als pipican seria per respecte als residents. Fàcil, més encara ara que els humans ens veiem obligats a portar mascareta.
Em ve a la memòria un fragment de l’esplèndida novel·la sobre Sostakovich de Julian Barnes El soroll del temps. El músic es troba en una casa component amb soroll de gossos al fons i Barnes narra: “A ell, l’únic que l’empipava eren els lladrucs dels gossos: aquell soroll histèric i insistent que interferia amb la música que sentia dins del cap. Per això preferia els gats en comptes dels gossos.” Jo no prefereixo ni uns ni altres a casa, només agrairia el silenci en benefici de la convivència urbana.
Si l’alcaldessa que es disculpa als nens i als joves pel tracte que han rebut durant la pandèmia, no es veu amb cor fer obligatori el morrió als gossos sorollosos, té altres possibilitats. Per exemple, podria regalar cascos de protecció auditiva, per quan el resident vulgui silenci; o bé cascos d’alta fidelitat, per canviar lladrucs per música de Mozart. També podria subvencionar la millora de l’aïllament sonor de finestres i balcons; i el cost de consum electricitat de l’aire condicionat addicional per haver d’estar amb finestres tancades.
Perquè, en definitiva, tots estem d’acord amb el fet que a Barcelona no hi hauria d’haver persones de segona i animals de primera, oi?
Modest Guinjoan, economista