A Catalunya estem vivint una època una mica alterada per factors polítics i per factors sanitaris. Els polítics venen de lluny i en particular n’hi ha un, el de la relació entre Catalunya i Espanya, que ha fet polaritzar els posicionaments en l’unionisme i el sobiranisme. Quan aquest conflicte polític s’ha traslladat a l’esfera empresarial, hem assistit a fets com la fuga de seus socials després de l’1-O per por al boicot comercial o per la pressió de l’Estat. El capteniment de les empreses que van marxar en no tornar indica que el conflicte està lluny de resoldre’s.

De manera puntual els sentiments polítics es poden veure magnificats per imatges com les vistes recentment d’atacs a la propietat privada i de pillatge d’alguns establiments comercials. Això passa aquí i passa a Minneapolis o a La Haia. Val a dir (per cert) que els Mossos van controlar aquest problema d’una manera ràpida, molt més que no pas els jutges i els polítics modificant allò que permet engarjolar la llibertat d’expressió.

Pel que fa als factors sanitaris, la Covid ha tingut un impacte econòmic negatiu sense precedents en la nostra història recent, amb conseqüències conegudes sobre l’ocupació, els comptes públics i en general sobre l’activitat empresarial. I sobre l’estat anímic dels empresaris, en particular el d’aquells que davant la impossibilitat de lluitar contra el virus, mostren descontent amb les restriccions que imposen els que hi poden lluitar, ço és, l’autoritat sanitària, i demanen justificadament ajuts econòmics per suportar l’embat.

En aquest context, en la meva opinió, algunes reaccions empresarials cauen en el que podem qualificar de dos errors.

Les reivindicacions catalanes no fan ni pessigolles a l’statu quo del poder central, i això ho saben fins i tot els suposadament influents membres de l’Ibex-35

El primer és equivocar-se de destinatari de les queixes relatives al suport a les empreses. S’acostuma a assenyalar el Govern de la Generalitat i al Parlament, oblidant que el poder polític real (competencial, judicial i executiu) no rau a Catalunya. La Generalitat és una mena de gran gestoria, una filial d’empresa, no compta pas amb cap junta d’accionistes, ni consell d’administració, ni consell de direcció. No. La Generalitat organitza el seu propi equip i paga les nòmines i té competències pròpies autèntiques i totals en molt poques coses.

Qui dirigeix l’Estat és la central, que és també qui ingressa els diners de la filial, els reparteix a conveniència i envia a la Generalitat el que li ve de gust quan li ve de gust. Focalitzar el missatge de queixa en la Generalitat, sense considerar el seu poder real (qui recapta les cotitzacions socials o l’impost de societats?) és equivocat, com he sostingut tantes vegades. No incloure el govern central en les queixes és un error.

Lamentablement, les queixes catalanes al destinatari equivocat són tan estèrils com la queixa al destinatari adequat. El primer no pot respondre i el segon no vol. Recordo l’acte de l’IESE, el 2007, per demanar el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat. A Madrid encara deuen riure ara. El Prat segueix com sempre i no consta que catalans a Aena, com Lucena o Duran i Lleida, hagin fet passos per canviar res. Les reivindicacions catalanes no fan ni pessigolles a l’statu quo del poder central, i això ho saben fins i tot els suposadament influents membres de l’Ibex-35.

El segon error d’alguns empresaris o representants d’empresaris és, emulant José Luis Bonet, ficar-se en política. Per a això ja hi ha els que s’hi dediquen. Sentim sovint cridar a la lleialtat institucional, al diàleg, a governar per a tots els catalans, a deixar el conflicte amb Espanya, per dedicar-ho tot únicament i exclusiva a la recuperació, oblidant no només la sanitat, l’educació, l’urbanisme o les polítiques socials, sinó que fer política consisteix a treballar en la solució dels conflictes, no passar-ne pàgina. I això no toca als empresaris.

En definitiva, dos errors massa freqüents: ficar-se en terrenys que no són els propis i disparar a la llauna que hi ha per terra en comptes d’apuntar a diana. Els empresaris, individualment, són votants de les eleccions. Però, com a actors socials, crec que s’haurien de centrar en allò en el que són bons, és a dir, aconseguir que les seves empreses siguin competitives. I demanar el que és raonable, al lloc que cal, esclar, no a la finestreta equivocada.