De l’abast de la crisi econòmica originada per la Covid-19 en tenim constància amb dades estadístiques diàries tant a Catalunya com a Espanya. La situació no és fàcil, i la veritat és que tanta feredat fa la caiguda que s’ha enregistrat fins al moment, com la incertesa que plana sobre el futur. El rebrot ha arribat abans del que s’esperava sense deixar cap marge de recuperació al 2020 en grans sectors com el turisme, les activitats recreatives, la restauració o el comerç.

L’horitzó de la tardor i del que resta d’any no presenta res més que núvols, foscos. Tanmateix, la recessió econòmica a la qual ens ha abocat el coronavirus no deixa de ser un problema en certa manera conjuntural, d’una durada d’uns dos anys mentre no es trobin les vacunes per superar-lo. D’efectes temporalment devastadors sobre l’economia familiar, sí (atur, reducció de la renda familiar, canvis d’hàbits de compra i de consum, etcètera); però també d’efectes duradors sobre el sector públic (amb una intervenció sobre l’economia sense precedents, que l’aboquen a grans dèficits pressupostaris i endeutaments inusuals) i sobre els hàbits de compra i de consum (més internet, més teletreball, menys viatges en avió, etcètera).

Mentre la població està patint els efectes conjunturals i estructurals del coronavirus com a problema sanitari amb conseqüències econòmiques, resulta que un altre coronavirus ha aparegut en escena, en aquest cas com a problema polític. Em refereixo a la crisi de la corona espanyola, que té trets compatibles amb els d’un virus (s’ha manifestat i s’ha estès en els darrers mesos), per bé que era una malaltia que venia de lluny.

Els fets recents de toccata i fuga del rei emèrit, esquitxat per sospites de corrupció, no són un fet puntual. El cap d’estat d’Espanya, un campechano del que li coneixíem les altures en l’àmbit físic, podria ser que fos un xoriço. El personatge en qüestió, a qui algunes grans empreses omplien de regals (ja té trons que entre els iots que li van regalar hi figuressin noms com Fortuna o Bribón) el va retratar el The New York Times el 2012 assignant-li una riquesa de més de 2.000 milions d’euros... Això sense treballar, essent un mantingut de l’Estat. Des d’altres estats, com per exemple el saudita (que coneguem), es veu que també li feien arribar generosos obsequis.

El coronavirus és un problema conjuntural amb conseqüències estructurals, de llarg termini. El virus de la corona reial és un problema estructural amb símptomes puntuals

La meva percepció és que Joan Carles I no era ni gaire llarg (en el sentit intel·lectual del terme) ni malintencionat. No crec que fos un home que instintivament es posés a la venda, sinó que el càrrec li va portar prebendes associades, i ell s’hi va posar bé. Res més que això. No es posava a la venda, el compraven els interessats. El resultat és idèntic al que hagués obtingut un rei malintencionat: corrupció. Que una institució imposada per la força per un dictador faci cap a mans d’un senyor que en més 40 anys ha acumulat escàndols i diners a cabassos, i que es veu obligat a fugar-se amb el vist-i-plau de l’Estat, diu poc del personatge... i de l’Estat. I deixa tocada la institució reial actual, que ha crescut a recer de l’emèrit, inclosa no només la patuleia dels Urdangarín i companyia, sinó el mateix rei d’Espanya, Felip VI, el preparao, el aporellos, que diria que va a dormir amb el salvavides posat.

El coronavirus és un problema conjuntural amb conseqüències estructurals, de llarg termini. El virus de la corona reial és un problema estructural amb símptomes puntuals, el darrer dels quals, la fuga de l’exrei d’Espanya. La punta de l’iceberg. A la part de sota, el que no es coneix i tots els que li donen suport al preu que sigui. Inclosa la fiscalia de l’Estat que obre investigacions per injúries a la Corona contra qualsevol que canti presumptes veritats.

Tot plegat és incompatible amb els postulats democràtics europeus, incompatible amb la dignitat política i econòmica de la gran majoria de la població, la de les persones normals i corrents que treballen i es guanyen el pa dignament i que ara, esperem que conjunturalment, ho està passant malament, mentre el seu excap d’estat s’ha d’amagar, això sí, amb les butxaques inflades.

Modest Guinjoan, economista.