En el seu darrer llibre Salaris de la ira (La Campana, 2021), l’economista Miquel Puig serveix en safata per a la reflexió i la discussió algunes qüestions de màxim interès econòmic i polític. El títol del llibre emula el de l’obra del Premi Nobel de Literatura de 1962, John Steinbeck, El raïm de la ira (en anglès, The grapes of wrath, editat també en català), en el qual els protagonistes es troben en situacions d’excés de mà d’obra, de salaris baixos i d’explotació laboral.

Per centrar-ho, citaré alguns dels punts que il·lustren la temàtica que Puig tracta i en quins termes ho fa: ens trobem en una etapa històrica de congelació salarial que dura ja fa prop de 50 anys, el problema salarial occidental (i a casa nostra) ve del joc lògic de l’oferta i la demanda en un mercat en què hi ha excés d’oferta (per tant, baixen els salaris), creix la desigualtat econòmica, reapareix la figura del treballador pobre (quan la teoria econòmica ens havia fet creure que els nostres fills tindrien un nivell de vida més elevat que els pares), el pastís de l’economia creix, però qui hi surt guanyant no són els treballadors, sinó altres.

L’autor ens indica que hi ha tres factors principals que determinen l’existència d’un excés de treballadors i, per tant, de la precarització de les seves condicions laborals: el canvi tecnològic, que canvia màquines automàtiques per treballadors; la globalització dels mercats i de la producció, que ha permès (per exemple) que la Xina sigui la primera fàbrica del món; i la immigració.

Per bé que Puig reconeix el paper fonamental que exerceixen en la creació de riquesa, la societat ha de desconfiar dels empresaris (i sobretot dels financers), perquè 1) els seus interessos són contraris a l’interès col·lectiu, i 2) perquè en el mercat lliure, en molts casos, els mals empresaris desplacen els que no ho són tant (Churchill dixit). La gran qüestió que cal resoldre (i aquí pensa en el paper dels economistes i dels polítics) és com es reparteix el pastís de la riquesa generada amb l’activitat dels empresaris i dels treballadors.

S’ha trencat la línia segons la qual l’esquerra treballava no per la suficiència dels ingressos, sinó per la dignitat de les retribucions en el treball

En relació a aquesta qüestió, l’autor interpel·la les esquerres (amb referències històriques als liberalistes i als laboristes britànics, però també a Espanya) sobre els tres factors determinants de la precarització laboral. No tant l’automatització de processos productius, que no la qüestiona cap força política rellevant, sinó la globalització i la immigració. Ara mateix les qüestionen la dreta “populista”, però no pas les esquerres que, si ho fan, ho fan tímidament.

L’origen de l’esquerra tradicional, que és el món obrer, s’ha fos com un bolado. Se sent incòmoda quan ha de posar en qüestió els factors de la deriva actual i, en canvi, se centra en altres “obsessions”. En cita tres. La primera és que l’esquerra para atenció més en distribuir la riquesa (impostos a les successions i al patrimoni, per exemple) que no pas en millorar la distribució de les rendes (per exemple, elevant el salari mínim). La segona és que l’esquerra protegeix tota mena de minories (ètniques, racials, sexuals...), la qual cosa és digna d’elogi, si no fos que el moviment és un substitutiu de la defensa dels drets laborals, que és el que hauria de fer l’esquerra. 

La tercera és la defensa dels drets extralaborals, com ara la renda universal, punt en què l’esquerra actual s’assimila a la “dreta compassiva”, que en el fons vol garantir uns ingressos mínims a tota la població (que, per cert, és compatible amb mantenir uns salaris baixos). S’ha trencat la línia segons la qual l’esquerra treballava no per la suficiència dels ingressos, sinó per la dignitat de les retribucions en el treball. Miquel Puig recorda que Marx deia que l’home el que vol no són només ingressos, sinó, també, merèixer-los.

La part final del llibre (que personalment recomano llegir) és una invitació a la reflexió a les persones d’esquerres que se senten identificades amb aquesta línia de pensament, perquè fins ara el que han fet ha estat acomodatici i massa sovint pures rèpliques del que han fet, fan i volen fer les dretes, ben representades, per cert, en les estructures de poder (l’estat espanyol n’és un exemple, això ho dic jo).

Les esquerres van creure en el creixement econòmic il·limitat i en la possibilitat eterna de fer més gros el pastís i de tenir, així, més per a repartir. Som als inicis d’una etapa, afirma Puig, en la qual el pensament econòmic no podrà seguir girant al voltant del creixement del PIB. En l’horitzó s’hi entreveu un gran creixement de la desigualtat, i a mesura que això es consolidi, més urgent és que les esquerres abordin el debat sobre com ens repartim les coses, per incòmode que resulti. El llibre del Puig és una invitació que ho facin aviat; altrament, en mans dels populismes, la democràcia està en perill.