Hi va haver un temps, no fa tants anys, en què personalment em feia la impressió que els sistemes democràtics estaven destinats a estendre’s arreu. En la mesura en què el món econòmic més desenvolupat era un referent al qual es volien assemblar els països més pobres, i en la mesura en què el món “avançat” eren democràcies, pensava que les autocràcies acabarien desapareixent. A Sud-amèrica, al nord d’Àfrica i d’Orient Mitjà, a l’Àsia, a l’antiga URSS, hi havia moviments en marxa, que els veia políticament orientats cap a sistemes polítics de llibertat, tolerància, participació en l’elecció i control dels governants. De manera poc més que intuïtiva, i sense donar-hi massa tombs, associava el progrés econòmic i social general d’un país a la democràcia. Avui encara tinc aquesta percepció, però una mica menys.

A més, creia que, essent com eren democràcies els països més poderosos del món, aquests països donarien suport a la implantació de sistemes semblants arreu del planeta. Vull dir suport no pas utilitzant la força militar, esclar, sinó per altres vies, fossin pressions diplomàtiques, econòmiques o d’altre tipus.

Com el lector haurà deduït, anava una mica errat. Ben entrat el segle XXI, per desgràcia d’aquells que creiem en les urnes, les democràcies no avancen tant com seria de desitjar. El fet de ser una democràcia o una autocràcia és pràcticament irrellevant en la relació entre els països. Les relacions segueixen descansant, com sempre, en l’interès econòmic mutu. Es treballa a escala planetària per millorar les relacions comercials i per aprofundir en la globalització, i s’aconsegueixen grans èxits. Però com s’organitzen els estats políticament resulta una anècdota si la relació és econòmicament interessant.

El fet de ser una democràcia o una autocràcia és pràcticament irrellevant en la relació entre els països. Les relacions segueixen descansant, com sempre, en l’interès econòmic mutu

Hi ha exemples d’actualitat que il·lustren casuístiques diferenciades que tiren per terra les meves creences en l’extensió de les democràcies impulsades per les democràcies consolidades com ara la UE. Heus-ne ací alguns casos significatius:

  • La Xina. El progrés econòmic del gegant asiàtic es produeix en una barreja estranya de sistema de govern comunista i capitalisme en majúscules. L’objectiu del govern és erradicar la pobresa i situar el país en punta de llança mundial en tecnologia, en economia, en potència militar, en influència... sota el sistema que ho permeti. Com diu Biden, en Xi Jinping, de demòcrata, no en té ni un pèl. Tanmateix, el país progressa econòmicament.
  • Hong Kong. Sense moure’ns de la Xina, la democràcia a Hong Kong està sent aixafada saltant-se els acords internacionals al traspassar la colònia britànica. En el record quedarà allò d'“un país, dos sistemes”. El món hi pot fer poca cosa perquè és un afer intern. La UE i els Estats Units no posaran en perill les estretes relacions productives i comercials amb el gegant. En l’àmbit polític, el Regne Unit acollirà refugiats, i prou. La democràcia recula i l’economia, com era d’esperar, s’hi acomoda.
  • Dues democràcies teòriques relativament recents com Rússia i Turquia, en la pràctica són autocràcies que apliquen barbaritats prou conegudes. Les reaccions de la UE són properes a zero, a remolc de la dependència energètica (Rússia) i dels acords per fer de tap a la immigració (Turquia). Lògicament, per la UE, el tipus de “democràcia” en aquests països és un afer intern.
  • Espanya, membre de ple dret de la UE: s’ha perseguit gent que va cometre el delicte de votar, amb pallisses, usurpació d’urnes, presó i exili; també presó i exili per exercir la llibertat d’expressió; protecció d’un rei presumptament corrupte. Tot això, amb el braç executor de la justícia, fa tuf de tot menys de democràcia. Per la UE, de moment, i durarà anys, també és un afer intern.

Soc dels que pensen que la UE és un gran club econòmic amb un futur brillant. I des d’aquesta perspectiva entenc que les relacions amb tercers països venen dominades per no afectar els interessos econòmics, siguin quins siguin els seus sistemes polítics. Però em costa més d’entendre que la UE no es fiqui a qüestionar la qualitat democràtica d’alguns dels seus propis estats membres. La democràcia plena (aquí) i la democràcia a seques arreu del món, pot esperar, per desengany dels que anem amb el lliri a la mà i un dia pensàvem que s’estendria com una taca d’oli.