S’han escrit rius de tinta sobre el Covid-19, i més que se n'escriuran arran dels estralls que, pel que diuen els que hi entenen, provocarà. En primer lloc, en vides humanes. Si es vol, concentrades en segments d’edat i col·lectius específics, però vides, que se les endú un simple virus que ara té les de guanyar mentre no es descobreixin els fàrmacs adequats. Sorpresa i impotència de tota la humanitat. A mi em fa sentir com una formiga indefensa davant de l’entorn, igual com em sento davant d’inundacions, terratrèmols o tsunamis. No hi pots fer res. Mirar d’allunyar-te’n, si és que no t’ha tocat.

En segon lloc, les conseqüències socioeconòmiques del fenomen segurament que seran (ja són) de gran calat per a tots els implicats: empreses, treballadors, sistema financer, sector públic, polítiques socials, entre altres. Ara veiem la punta d’un iceberg del qual no sabem el seu volum real. La punta sola la veritat és que espanta una mica. En parlaré un altre dia. Ara em vull centrar en la resposta al problema que fins ara ha donat el govern espanyol, el qual s’ha atorgat, constitucionalment això sí, el monopoli de la solució a l’embat.

Hi ha una circumstància atenuant en la crítica que es pugui fer, que és el fet que som davant d’un problema amb poques experiències sobre com gestionar-lo amb èxit o amb els mínims costos (en tots els sentits) possibles. En una situació així, i davant la magnitud de l’allau que s’ha anat desplaçant implacable d’est (Xina) a oest (fins a Austràlia), no pots ignorar el que diuen els que hi entenen en termes sanitaris i ni tampoc la resposta que han donat els països que t’han precedit, encara que siguin pocs. Precisament això és el que m’ha semblat que s’intentava fer des de Catalunya en cas de haver tingut competències plenes per afrontar un repte tan magne.

Fins ara han manat més els poders fàctics de l’Estat, que de coronavirus no en saben res ni tenen capacitat per gestionar la incertesa, mentre s’ignorava la veu dels especialistes i experts

Dit això, com que la batuta de la resposta la té l’estat espanyol, que té la capacitat normativa i de sanció, vull fer una valoració personal crítica i al màxim objectiva possible del que crec que ha estat una mala gestió, en cinc punts:

  1. Resposta tardana. Quan des d’Itàlia bufaven vents de tempesta, hi havia morts i des de Catalunya ja feia dies que es veia l’amenaça i es reclamava, entre altres coses, un aïllament territorial i un confinament total, a Madrid no es movia ni un dit. Desconec si és que els responsables sanitaris no ho van advertir o si és per culpa d’una mena de covardia política de posar fil a l’agulla abans no es declari clarament que existeix el problema, no fos cas. Per exemple, segons em diuen metges, les manifestacions del 8-M probablement van ser letals.
  2. Improvisació i, en general, incompetència en la matèria de l’equip de direcció responsable de la lluita, és a dir, el president Sánchez i els seus quatre ministres. La incompetència personal dels polítics en un mal tan específic com el Covid-19 no és el problema; el problema és la incompetència per envoltar-se de persones competents en la matèria, com sembla que han fet.
  3. Politització de la gestió del problema. L’apel·lació a la centralitat de coordinació des de Madrid (l’Estat, vull dir), la laminació de competències (pensant sobretot en Catalunya, esclar), brandar contínuament el coronavirus com un element que uneix Espanya, el xuclar càmera de TV del president cada dos per tres, sense cap missatge sòlid i amb autobombo permanent, és insultant en un problema d’aquesta gravetat.
  4. En coherència amb l’anterior, la militarització del problema, com a part de l’aparell de la propaganda de l’Estat és, senzillament, un insult a la intel·ligència humana. Com diu el meu amic Mateu: algú s’imagina un president de govern que, en ple estat de guerra, comparegués davant dels mitjans envoltat de metges i infermeres amb mascaretes i guants? No, oi? Doncs com s’explica que davant un greu problema sanitari s’envolti de militars i no de metges, infermeres i persones sàvies?
  5. Manca de valentia econòmica d’establir un confinament de més abast, potser com el que es preconitzava des de Catalunya des del principi, o bé altres tipus de confinaments més selectius. En un proper article explicaré per què s’equivoca Madrid en aquest terreny.

Tot plegat, fins ara han manat més els poders fàctics de l’Estat, que de coronavirus no en saben res ni tenen capacitat per gestionar la incertesa, mentre s’ignorava la veu dels especialistes i experts. Una pena, perquè parlem de vides humanes. Greu, pels que ho fan i pels que els aplaudeixen.