El títol del treball de l’economista Eduard Gracia parla per ell mateix: Integració europea o marginació espanyola. El futur bifurcat de Catalunya, el País Valencià i les Balears, que acaba de publicar la Fundació Vincle i que va ser presentat públicament fa pocs dies. El missatge central que ens envia l’autor en aquest treball és que la vitalitat econòmica del vessant mediterrani és sistemàticament escapçada per part d’un estat espanyol temorós que el nucli de poder econòmic es pugui desplaçar cap al litoral. Per això, la maquinària de l’Estat no para de tallar les ales i no para de recentralitzar allò que el mercat, de natural, generaria.

Hi ha un conflicte històric entre l’acció de la mà invisible del mercat, que faria decantar el pes cap a l’eix mediterrani, i la mà visible de l’Estat, que lluita amb tots els mitjans de poder polític al seu abast per oposar-s’hi. Ho fa amb poder coercitiu, ignorant criteris d’eficiència i productivitat, clientelisme, capitalisme d’amiguets, extracció de rendes d’altres territoris, entre altres. La cruïlla on ens situa l’autor és o bé anem cap a una integració europea (que deixarà operar en general les forces de mercat de cara al futur) o bé cap a la marginació espanyola, una zona al servei de Madrid (en paraules de l’economista i periodista Jordi Goula, “l’aspiradora madrilenya”).

En el seu treball, Eduard Gracia no descansa en les dades ja prou conegudes del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes amb l’estat espanyol, sinó que ens presenta una selecció d’aspectes econòmics diferencials que il·lustren tant el potencial de la Mediterrània com el contrapès permanent que fa Madrid per a limitar-lo. La selecció de variables comparatives que utilitza l’autor és original i el resultat és bastant demolidor. Convido al lector que llegeixi aquest llibre, relativament curt i ben editat. En cito alguns punts que m’han semblat rellevants.

Madrid és artificial, ve de la política, un illot que desafia les forces del mercat al mig de l’espai més despoblat

Comença amb una descripció sintètica del disbarat de les traves al corredor mediterrani, els retards inexplicables als quals sotmeten aquest gran projecte de la logística i la comunicació, el conill del barret que representa el corredor central per embolicar-hi Madrid (més car i de menor productivitat), i en definitiva, l’obstruccionisme de l’Estat a aquesta infraestructura. A criteri de l’autor, i del sentit comú, el no apostar per fer i accelerar-lo amaga un gran conflicte de poder econòmic, amb l’agreujant que es fa posant l’Estat contra la lògica que dictaria el mercat.

Quan situa l’economia de l’arc mediterrani en el context europeu, Gracia no deixa de recordar-nos que Madrid, una gran regió metropolitana, “desafia les forces del mercat des del bell mig de l’espai més despoblat de l’Europa Occidental”, que contrasta amb l’Eix d’Alacant a Gènova que “combina un fort atractiu turístic i de qualitat de vida amb una ubicació logísticament privilegiada com a connexió del mediterrani amb Europa Occidental”. Espanya té forma de roda de carro, amb Madrid al lloc de l’eix i al voltant el buit, només creuat per carreteres i línies de ferrocarrils radials. Madrid és artificial, ve de la política, un illot que desafia les forces del mercat al mig de l’espai més despoblat.

L’autor també parla de turisme, de logística, d’indústria, entre més coses. En aquest darrer sentit, posa en relleu la notable concentració d’indústries de nivell tecnològic alt (farmàcia, vehicles, maquinària...) que es produeix a Catalunya i, en menor mesura al País Valencià, territoris que cap als anys vuitanta s’havien declarat en declivi industrial, però que posteriorment han ressuscitat. Part d’aquest fenomen ve de la mà de la tecnologia. Concretament, per a il·lustrar la situació, el 15% del valor afegit brut manufacturer català el genera l’alta tecnologia (a Madrid és el 7%), de manera que quasi dues terceres parts de la producció manufacturera espanyola d’alta tecnologia es produeixen a Catalunya. També en aquest àmbit tecnològic, destaca el lideratge català en sol·licituds de patents o en publicacions científiques de qualitat.

Gràcia fa aquest repàs alhora que cuida d’il·lustrar en què és forta l’illa econòmica de Madrid. En destaco dos trets significatius: d’una banda, el gran protagonisme econòmic que hi tenen sectors que depenen de la demanda generada o de la regulació imposada per les institucions públiques (energia, finances, telecomunicacions...) representen una quarta part del VAB madrileny (15-16% a l’eix mediterrani) i l’alt valor que té a Espanya un índex poc conegut de The Economist sobre el capitalisme d’amiguets (crony capitalism). El capitalisme d’amiguets, que es genera i se serveix a Madrid, a Espanya ocupa el segon pitjor lloc, per sota de Polònia i per sobre de Mèxic, Xile o Turquia...

En definitiva, el mercat s’abocaria (de natural) a la Mediterrània, però la política espanyola l'aboca a la marginació, i ja se sap en benefici de qui.