En un balanç d’urgència la mateixa nit electoral del 26 de maig, Colau es vantava d’haver estat la primera dona alcaldessa, de ser feminista i d’haver aplicat polítiques progressistes i valentes. I d’haver-ho fet amb els poders fàctics en contra. El seu missatge principal per a l’endemà polític era que, malgrat haver perdut (per poc), el que era bo era que la ciutat era profundament d’esquerres, profundament valenta i profundament republicana (sic). Advocava en favor d'un govern d’esquerres, de la desjudicialització de la política, i després dels agraïments (entre llàgrimes), posava en relleu la gran quantitat de suports que havia obtingut la proposta que ella representava de ciutat (un cop més) valenta, feminista i republicana, amb el missatge transcendent que l’amor guanyarà l’odi. Tot això, malgrat seguir sense tenir els poders fàctics a favor.

En general em va semblar una intervenció en línia a la Colau que coneixia: sincera, idealista, voluntariosa, d’esquerres, de conviccions polítiques fermes i de comportament electoral respectuós.   

Pocs dies després, Colau repetia com a alcaldessa gràcies al suport de tres membres dels llavors Ciudadanos, un partit nascut per combatre el catalanisme a força d'odi, i del PSC-PSOE, tots dos còmplices actius de la via repressiva contra els pacífics líders independentistes. L’opció d’un govern ampli d’esquerres, que era la seva preferència inicial, se’n va anar riu avall i va fer el pas (això sí, amb consulta prèvia a les bases del partit) de seguir aferrada al càrrec. Mirem aquest comportament humà amb perspectiva econòmica.

Només les mateixes persones tenen prou informació per justificar les seves decisions. I per bé que aquestes normalment són racionals, és a dir, fruit d’un cert càlcul dels costos i beneficis que hom en treu d’una decisió, sovint decidim seguint instints ocults, seguint el que diu el cor, el que recomanen els altres, el que assenyala la simple intuïció, entre altres factors.

Confesso que no em va sorprendre gens que es deixés estimar per Ciudadanos i pels judicialitzadors de la política. El com va passar a un segon pla enfront del què. El que comptava era assegurar el privilegi de seguir sent alcaldessa quatre anys més, encara que fos (una altra incoherència) sense respectar les aritmètiques electorals que ella va aplicar el 2015. La carn és feble.

Ada Colau, com tants polítics, va canviar de camisa per seguir aferrada a la cadira quatre anys més. El seu càrrec és, no ho dubtin, atractiu per moltes coses, entre les quals passar a la història, la qual cosa des del punt de vista de l’ego no és gens menyspreable. Passar a simple regidora o tornar a l’activisme social era una degradació massa sobtada. Passar de manar a ser manada no és fàcil.

Però res de l’anterior em va sorprendre tant com la feblesa de conviccions que va demostrar, el contrast entre la sinceritat que va mostrar la nit electoral i la praxi posterior. Una dona que s’havia forjat políticament en l’activisme social, la contestació, el qüestionament permanent de l’statu quo, la justícia social, etcètera, es va transformar pràcticament de la nit al dia en una persona moguda per l’autointerès personal més profund, i tal vegada també per una generositat de caràcter messiànic, posant-se en part al servei dels seus dos socis de fet i de dret. Ha fet el canvi sense posar-se vermella, ni el dia en que la van elegir, ni els dies que han seguit en l’exercici quotidià del seu càrrec. Estrany en una dona aparentment sensible i sincera de sentiments. Imagini’s el lector, encara que sigui per un moment, que nosaltres féssim el mateix. Perdríem el prestigi... i els amics. És el que passa a la vida normal.

Tot plegat, com a ciutadà que rep serveis, abans estava insatisfet amb la gestió d’Ada Colau; a això ara s’hi han afegit els meus dubtes sobre la categoria personal de l’alcaldessa, de la qual no diria res si no fos que em governarà fins el 2023 i gestionarà els impostos i taxes que pago. Per mi, Colau jugava en una lliga política diferent d’altres dones que destaquen a Espanya, com ara Inés Arrimadas o Cayetana Álvarez de Toledo, que viuen del maquillatge, de la roba de disseny, de la provocació, sense ideologia ni conviccions i practicants d’un cinisme d’alta graduació.

Ada Colau resulta que és una oportunista política normal i corrent, capaç de canviar de camisa, que ens seguirà omplint el cap de retòriques, sense tenir un projecte propi i realista de ciutat. Em pregunto si quan es mira al mirall, com a persona, s'hi reconeix. Només ella ho sap.

Amb tots els respectes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Modest Guinjoan
opinió La Barcelona d'Ada Colau (1) Modest Guinjoan
Modest Guinjoan
opinió El cava i el preu del raïm Modest Guinjoan