Ahir al matí, Jordi Hereu explicava a Ricard Ustrell, a El matí de Catalunya Ràdio, que les eleccions del 29 de novembre van d’escollir un model. O el model del PSOE o el de PP i Vox. I reclamava que socialistes, progressistes i catalanistes es mobilitzin. També ahir Iván Redondo, que Déu n'hi do la campanya que està fent, advertia a X que Catalunya serà decisiva per determinar qui serà el pròxim president espanyol. Segurament té raó. I la pregunta per mi és: decidir president o altres coses?
Si Catalunya és tan decisiva, encara hi ha més motius per no comprar el marc que interessa als partits espanyols. Perquè potser a Espanya han de triar entre dos models, però els catalans no tenim cap obligació de resignar-nos a aquesta tria. És evident que PP-Vox i PSOE no són el mateix. Hi ha diferències socials, econòmiques i de concepció de les llibertats que no convé menysprear. Però una cosa és reconèixer-les i una altra, de molt diferent, és acceptar que només existeixen les seves prioritats. Quan es tracta de Catalunya, els dos models s'assemblen massa. Qui va aplicar el 155? El PP, amb el suport del PSOE. Qui va sortir al carrer contra la sobirania catalana al costat de Vox? També dirigents del PP i del PSOE, amb Salvador Illa al capdavant. I qui va impedir que Catalunya assumís competències en immigració? Podemos, precisament el soci amb qui ERC ha decidit entendre's en aquestes eleccions. Curiosa manera de defensar un model propi: associar-se amb qui nega instruments per exercir-lo.
Parlem de Rodalies? Els governs canvien, les promeses es renoven i els trens continuen fallant. Parlem de les inversions pressupostades que mai no s'executen? Tant és qui ocupa la Moncloa: Catalunya continua esperant allò que ja li havien promès. I el corredor mediterrani? I el dèficit fiscal? Canvien els ministres, els discursos i els eslògans electorals, però els problemes estructurals romanen. Si el resultat per a Catalunya s'assembla tant, de quina diferència de model ens estan parlant?
Potser a Espanya han de triar entre dos models, però els catalans no tenim cap obligació de resignar-nos a aquesta tria
Aquests dies, tenim sindicats convocant una vaga contra una oposició que encara no governa, mentre els problemes que denuncien s'han agreujat durant els vuit anys de govern dels seus partits de referència. És aquest el model progressista? Aquest és el debat que ens proposen? Escollir entre els qui ens han negat drets i els qui ens prometen defensar-nos dels altres mentre mantenen bona part de les mateixes negatives? No és una qüestió de simpaties. És una qüestió d'interessos polítics.
Als Estats Units hem vist que, quan governen personatges capaços de desfer-ho tot, arriba un moment que la societat reacciona. Un mal govern es pot combatre, desgastar i substituir a les urnes. Per això hi ha les eleccions i l’alternança. El que costa molt més de recuperar és la personalitat política d'un país quan els seus representants hi renuncien. Si acceptes que les úniques opcions són les que et marquen des de Madrid, ja has perdut abans que obrin els col·legis electorals.
Per això és incomprensible el que ha fet Esquerra Republicana. En comptes de reforçar una agenda catalana, ha contribuït a diluir-la dins de les aliances de l'esquerra espanyola. El problema no és només amb qui es presenta, sinó acabar acceptant que la gran pregunta d'aquestes eleccions és la que han formulat els partits espanyols. Quan deixes que els altres decideixin quines són les preguntes, difícilment podràs imposar les teves respostes. No es tracta de decidir qui ens cau més bé a Madrid, ni de fer veure que tots els governs són iguals. Es tracta de posar les necessitats de Catalunya al centre i no regalar mai la nostra força. Un mal govern es pot canviar. Fins i tot un de molt dolent. El que costa molt més de recuperar és la personalitat política d'un país quan hi ha renunciat. Per això, el 29 de novembre, més important que escollir un model per a Espanya és no perdre el nostre. El model és Catalunya.