De la mateixa manera que el debat sobre la possibilitat de fumar a les aules va ser pertinent en el seu moment (i no fa tants anys!), ho és també ara el de l’ús dels mòbils entre els alumnes. Del que no es parla tant, però, és d’un aspecte més de fons en aquest debat sobre els mòbils de propietat dels més joves com ara les implicacions en l'àmbit de la inversió.

L’auge de necessitats creades en una societat digital moltes vegades es planteja com si les persones tinguéssim la llibertat d’escollir sumar-nos al carro de l’era digital, quan el cert és que tot ens empeny a consumir productes tecnològics, com els mòbils, per no quedar fora del sistema. Pensem, per exemple, en l’obligatorietat de relacionar-se telemàticament amb l’Administració pública.

Un consum de dispositius intel·ligents que és més que present en les aules de les universitats també. No és estrany veure alumnes a classe amb un smartwatch sincronitzat amb l'smartphone que vibren a l’uníson; una tablet on prenen apunts; i un laptop on fan consultes. Si a això li sumem la presentació en PowerPoint del professor, no haurem d’insistir gaire per demostrar que l’atenció de l’estudiant es fragmenta i es dispersa entre una multiplicitat de pantalles i d’impactes (de push) que efectivament empenyen l’atenció en múltiples sentits fluint (el flow) enmig d’un magma indivís d’informació.

Els defensors de la modernitat i el suposat progrés ens intentaran convèncer que l’ús de dispositius en l’educació és necessari. I els podem reconèixer una certa raó. Però en comptes d’abanderar-nos en defensa d’un futur tecnològic suposadament esperançador, però que ningú coneix del tot, considerem com a mínim la manera d’aprendre clàssica. Comparem l’actual model amb la lectio d’Aristòtil, que ensenyava als seus alumnes tot passejant i després contraposava amb ells els diferents raonaments en la disputatio. El cert és que si alguna cosa produeix aquest mareig de dispositius, és precisament disposar la ment de manera que no es presta plena atenció —ara que està tan de moda el mindfulness— i el principal damnificat és aquesta capacitat de parlar amb raó —enraonar—, amiga indispensable del pensament crític i gran absent en una societat algorítmica, on cadascú acaba rebent les notícies i els impactes que van d’acord amb la seva manera de pensar preestablerta.

Com a societat seguim preferint el consum creixent de mitjans, en comptes de la inversió en veritables objectius com ara l’educació i el desenvolupament humà, que no necessita tantes coses, tants dispositius i tants recursos com ens pot semblar

Com dèiem, la societat digital ens empeny així a elevar els nostres nivells de consum per no quedar-ne exclosos, i la conseqüència directa d’això és que aquell somni d’alguns economistes del segle passat d’arribar a un punt de creixement econòmic on tothom tingui allò suficient per viure i no calgui créixer més, s’esvaeix; com més creix l’economia, més creix el nostre consum i viceversa.

Aquesta proliferació de dispositius implica augmentar el nivell de consum de les famílies i, conseqüentment, reduir-ne la capacitat d’inversió. Una inversió que, en aquest context de creixement desenfrenat sense objectiu últim, s’ha convertit en un canal de mera especulació on l’objectiu únic és la rendibilitat màxima. Fixem-nos, si no, en com cada pocs anys sorgeixen bombolles especulatives com les puntcom o l’actual de les criptomonedes en les quals l’objectiu fonamental, crec que hi estarem d’acord, no és finançar quelcom que creiem que pot contribuir a fer un bé i obtenir-ne una merescuda rendibilitat, sinó més aviat l’àvida cerca d’on puc guanyar més a més curt termini.

El veritable sentit de la inversió és aquell de l’investire llatí, que significa literalment ‘vestir’. Invertir com una capacitat humana de vestir la nostra nuesa com la característica més evident de la vulnerabilitat humana. Pensem, si no, en com entenem justament l’educació dels nostres fills: no se'ns passaria pel cap considerar que el que paguem per portar-los a l’escola —per via directa o via impositiva— és un acte de consum, sinó quelcom que contribueix a protegir-los de la seva vulnerabilitat, creixent en coneixement i en humanitat, per tal de poder viure plenament amb un mateix i amb els altres.

En el món de les inversions financeres hi ha cada vegada més consciència sobre la necessitat d’orientar-les cap a fins sostenibles. En els últims anys han proliferat vehicles d’inversió ESG —l’acrònim en anglès d’una orientació ambiental, social i de bon govern— o també el faithful investment, que segueix una política conforme a principis religiosos. Però aquesta consciència pot ser insuficient si com a societat seguim preferint la producció i el consum creixents de mitjans com els dispositius electrònics a partir de l’extracció de recursos finits, en comptes de la inversió en veritables objectius com són l’educació i el desenvolupament humà, que, tinguem-ho present, no necessita tantes coses, tants dispositius i tants recursos com ens pot semblar. De fet, ara ja no trobem a faltar el fum del tabac a les aules, però, curiosament, hi ha més fum que mai.

 

Bernat Sellarès és gerent de l’Ateneu Universitari Sant Pacià