És decebedor constatar l’apagada informativa que hi ha hagut a tot el món occidental al voltant del que passa a l’Iran. Una revolta popular sense precedents amenaça la pervivència del règim teocràtic dels aiatol·làs, bressol del fonamentalisme islàmic que ha sembrat el pànic al conjunt dels països civilitzats, i aquí —Europa, Espanya, Catalunya— la partitocràcia controlada per l’esquerra figaflor i la dreta acomplexada i les respectives antenes comunicatives han decidit que no interessava que se’n sabés res, perquè en el moment que es conegués realment què hi succeeix quedaria al descobert el joc brut que han dut a terme durant tot aquest temps.

I és que els que van comprar a ulls clucs el relat de Hamàs en els dos anys que ha durat la guerra amb Israel ara estan lligats de mans i peus i no els queda més remei que fer costat a la dictadura islàmica de l’Iran, que és precisament qui ha creat i emparat l’organització terrorista palestina. Sigui com sigui, facin el que facin, el que en cap cas no podran evitar, per molt que ho intentin, és que se’ls vegi el llautó de l’engany en què viuen instal·lats i en què pretenen fer caure tothom. Si la revolta prospera, el món podria estar davant d’un canvi geoestratègic de la magnitud de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i l’enfonsament del bloc soviètic i, segons com, fins i tot més gran. El cas és que unes protestes el detonant de les quals van ser motius econòmics s’han estès en qüestió de dies com una taca d’oli a tot el país i s’han convertit en una esmena a la totalitat al règim que dirigeix l’aiatol·là Ali Khamenei, que va succeir l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini quan aquest es va morir curiosament també el mateix 1989.

Tots dos van estar al capdavant de la revolució islàmica que el 1979 va derrocar, si no amb el suport explícit d’Occident, sí amb la complicitat moral, la monarquia absolutista de Mohammad Reza Pahlavi, el darrer xa de Pèrsia, casat amb Farah Diba, que omplien portades i pàgines i pàgines de les revistes del cor de l’època. La imatge del retorn triomfal de Ruhol·lah Khomeini a Teheran des de l’exili daurat de París va captivar el planeta i va obrir l’esperança en un Estat colpejat pels problemes de corrupció que amb els anys havia acumulat la monarquia imperial. L’alegria, però, va durar ben poc i aviat el nou règim va mostrar la cara més fosca de l’integrisme islàmic en aplicar amb mà de ferro la xaria, revertir la política de modernització i secularització que havia aplicat el xa de Pèrsia, prohibir totes les llibertats, esclavitzar la dona i sembrar el terror arreu del món. Tot això va passar amb el mutisme de les esquerres europees, que són les que ara han intentat minimitzar altra vegada, si no silenciar, el que succeeix a l’Iran.

Per què tots han emmudit de cop? Potser perquè s’han adonat que condemnar l’Iran és haver de donar la raó als Estats Units, però, sobretot, a Israel?

És vergonyós que d’entrada ningú no mogués un dit, ni els partits, ni els governs, ni els organismes internacionals, ni altres institucions, ni els grans mitjans de comunicació, ni les ONG que sempre estan preparades per liderar qualsevol causa per banal que sigui, però que davant l’allau de morts que ja s’ha produït —algunes fonts els xifren en desenes de milers en les tres setmanes que fa que dura el conflicte—, amb execucions sumaríssimes incloses, hagin restat tots impassibles. On són les manifestacions continuades a les principals capitals d’Europa? On és la veu de la Unió Europea (UE)? On són les protestes a les universitats dels Estats Units? On són les denúncies de genocidi? On són les condemnes dels sindicats i de la tropa esquerranosa en general? On és el postureig dels governs d’Espanya, d’Irlanda, dels Països Baixos, de França o del Regne Unit? On són les flotilles? On és el Consell de Seguretat de les Nacions Unides que no es va reunir d’urgència (sic) fins dijous de la setmana passada? On és el secretari general de l’ONU alliçonant el món? On és Greta Thunberg? On són els propalestinaires d’arreu del planeta que reclamen justícia del riu (l’antic Pasitigris, l’actual Karun) fins al mar (la Càspia)? Per què tots han emmudit de cop? Potser perquè s’han adonat que condemnar l’Iran és haver de donar la raó als Estats Units, però, sobretot, a Israel?

La informació, malgrat totes les traves, ha acabat arribant a Occident, però només a través de les xarxes socials, aquelles que els mitjans de comunicació tradicionals tant han denigrat, però que ara els han deixat en evidència, perquè gràcies a elles el món ha sabut realment què es coïa a l’Iran. Un cop dur del qual els costarà refer-se, en especial si, a més, es compara amb l’actitud bel·ligerant que tots aquests agents han mantingut precisament contra Israel arran de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, i ara, en canvi, tots han callat descaradament i han deixat el poble iranià sol a la seva sort mentre és massacrat pel règim islamofeixista dels aiatol·làs. Tot i la repressió brutal i ferotge de la guàrdia revolucionària i de l’exèrcit, els iranians, tanmateix, lluny d’abandonar, cada vegada s’han deixat sentir més, i, en aquest escenari, cada minut que ha passat sense cap mena d’ajut de l’exterior s’ha fet més notori i clamorós el vergonyós silenci còmplice que ha mantingut part de la societat occidental.

Només els avisos d’intervenció militar de Donald Trump donen un bri d’esperança a uns ciutadans que hi estan deixant la vida per la llibertat del seu país. Com la va deixar el setembre del 2022 la jove Mahsa Amini, detinguda i assassinada per l’anomenada policia de la moral per no dur el vel islàmic com tocava, i altres joves que van seguir-ne l’exemple, mentre aquí —Europa, Espanya, Catalunya— se sacralitzava la indumentària en qüestió com un element distintiu del món musulmà que la dona porta perquè vol. Ara el president dels Estats Units els ha encoratjat a resistir i a augmentar, si és possible, la pressió contra el règim, com fa temps que fa també el fill de l’últim xa de Pèrsia, Reza Ciro Pahlavi, que des del 1979 viu exiliat precisament als mateixos Estats Units [veure "Retorn a Pèrsia" d’ElNacional.cat, del 21-1-2025]. Des d’aquí ha buscat complicitats interiors i exteriors justament per canalitzar una revolta que permeti l’alliberament de l’Iran dels integristes islàmics i el retorn del país als iranians, i s’ha ofert a liderar el procés de transició, amb el compromís personal de treballar per la democràcia a la seva pàtria i per la pau a la regió.

Si el fill del xa de Pèrsia és la solució que necessita l’Iran, ja ho decidiran els iranians, però de moment el que és clar és que els cal unitat màxima per poder derrocar d’una vegada el règim autoritari, misogin, homòfob i antioccidental dels aiatol·làs. I si finalment el fan caure, serà el primer poble que s’alliberarà del totalitarisme islàmic, i això suposarà un canvi de paradigma al món sencer. D’entrada, al Pròxim Orient mateix, on, a diferència de com s’han desenvolupat els esdeveniments fins ara i un cop tallat el cap —no l’únic, però sí el principal— de la serp que alimentava Hamàs, Hezbol·là, els houthis del Iemen i altres milícies armades a Síria i l’Iraq, per primer cop serà possible que Israel visqui en pau amb els veïns àrabs i hi estableixi relacions de tota mena, diplomàtiques i comercials molt especialment. I després al conjunt d’Occident, on el relat woke que durant tot aquest temps ha venut l’islam com una religió de pau, amor i llibertat, en contrast amb l’imperialisme nord-americà i europeu que és el dolent de la pel·lícula, quedarà completament desfasat i superat i obligarà els qui l’han mantingut i ara callen miserablement o a refer-lo o a no badar mai més la boca.

Si a més a més tot plegat contribueix a superar l’antagonisme que hi ha hagut històricament entre Occident i el món àrab i a millorar la convivència entre ells, és una incògnita que només el temps s’ocuparà d’aclarir.