Johann-Baptist Metz (1928-2019) és un dels darrers teòlegs catòlics que vaig estudiar amb fruïció. No és que els que van venir després d’ell no m’interessessin, sinó que estudiar Teologia equivalia a devorar autors que havien interpretat un relat, el cristianisme, i l’havien ubicat dialogant amb el món i els seus paradigmes filosòfics. Les categories de Metz sobre el record, la raó i la solidaritat són del més estimulant que existeix en la teologia catòlica del segle XX i XXI.  Metz n’era, fins fa pocs dies, un dels millors pensadors que existien. S’ha mort aquesta setmana.

Va participar a la Segona Guerra Mundial, i és conegut per ser deixeble del teòleg Karl Rahner i per haver tingut relació amb l’Escola de Frankfurt. Ordenat sacerdot, era també doctor en Filosofia i en Teologia, professor convidat a Boston, Viena i a altres indrets, i consultor en els anys del postconcili al Secretariat Pontifici per als No Creients. Era un teòleg polític que veia com el cristianisme no era una ideologia sinó una proposta que contenia unes repercussions socials innegables. Ell es referia, i ho explica el dominic Juan Bosch, a dos aspectes indelebles que l’havien marcat. En deia “fissures”. Una, la infància i joventut sota el Tercer Reich. I l’altra, la tragèdia d’Auschwitz. La seva participació a la guerra li deixa el record d’haver vist “només morts” i els “crits del silenci”. Fer teologia des d’aquí no és el mateix que construir des de la pacífica beatitud d’una biblioteca. Metz poua en autors com Adorno i la seva dialèctica negativa, Horkheimer o Habermass amb el teorema de l’alteritat, però és amb el també autor d’origen jueu Lévinas amb qui manté una proximitat entranyable. De fet es van conèixer. Metz es situa en la línia del que s’anomena la teologia de la secularització de Gogarten, però va més enllà: per Metz el missatge cristià està destinat a l’àmbit polític i social, i l’ha de canviar, hi ha d’incidir. Aquí no es tracta que els catòlics puguin fer coses en un societat oberta i diversa, sinó que tenen el deure, segons aquesta teologia política, de canviar-la. Com Marx criticava que els filòsofs fins ara s’haguessin dedicat a explicar el món, però no a canviar-lo, Metz insta el cristianisme a ser decididament un agent de canvi davant de la injustícia que impera al món. No s’ha de pensar que la seva és una teologia política que impliqui una legitimació religiosa de l’Estat. Res més lluny de la seva proposta. Ell ofereix una teologia emancipadora, crítica i amb unes altíssimes exigències ètiques. A diferència de les sectes, que poden ser autogestionades i autoreferents i no interessar-se per la societat, Metz demana a l’Església que sigui rellevant. És per aquest motiu que se’l coneix com el teòleg del primat de la praxi.

El cristianisme humanitzador de Metz és el que es fa present a la Cimera del Clima, però també al Museu del Prado en boca de Jeremy Irons

Molt crític amb un cristianisme aburgesat, en què es satisfan només les necessitats religioses de l’individu i es privatitza la pregària, ell opta per una religiositat messiànica, on la persona s’ha de convertir i ha de posar en pràctica el manament de l’amor, que sempre és una incomoditat. El cristianisme segons Metz és una comunitat de record i de narració amb intencionalitat pràctica. És una teologia amb biografia. Una narració subversiva. Solidaritat, per ell, és assistència i suport del subjecte davant de les grans amenaces que sempre el ronden. És universal, incorpora els morts i els vençuts i és també solidaritat ara i avui. El cristianisme humanitzador de Metz és el que es fa present a la Cimera del Clima, però també al Museu del Prado en boca de Jeremy Irons. És la pura encarnació en un horitzó transcendent. No és la transcendència i les seves derivades abstractes. És per això que sense Metz, aquest món està una mica més desvalgut.