“Jo no arreglo cossos. Acomiado persones”. Esteban Ferrándiz és tanatopràctic, una professió poc coneguda que consisteix a netejar, taponar, suturar i maquillar cossos de difunts. Com els seus companys de professió, concep la seva feina com un servei, un dels més delicats del món. Els qui s’hi dediquen ho fan per vocació, per ajudar.

La mort és el nostre darrer acte social, i no s’hi pot arribar sense preparació. Ho pensen aquests professionals que preparen estèticament (ja no hi ha cap més manera de preparar-se, un cop morts) els difunts per a la vetlla i l’enterrament. És un ritual que requereix molta moral. No es tracta només de preparar cossos estèticament per tal que quedin nets i facin bona olor, sinó que s’ha d’intentar que estiguin serens, tranquils. Aquests experts comencen la seva tasca anant a buscar els difunts i explicant a la família com procediran. És una feina amb una funció social primordial, per la qual cosa han de ser persones properes, respectuoses, sensibles. Per ser un bon tanatopràctic cal saber anatomia i tenir un bon fetge: sovint els morts no són en llits plàcids i perfumats, sinó en llocs insospitats. I potser els cossos no estan sencers. Jean Monceau és un dels tanatopràctics més famosos del món. Va ser ell qui es va cuidar de Lady Di i de Jacques Cousteau. A França la professió està molt regulada i els tanatopràctics poden signar els certificats de defunció.

La tanatopràxia no és només tanatoestètica, sinó que les tècniques que s’apliquen als difunts són primordialment per retardar el procés de descomposició i fer tan natural com es pugui un cos que ja és un cadàver, injectant-hi un líquid especial. Si us entusiasma aquesta professió, sapigueu que el títol de tanatopràxia no existeix a Catalunya, però sí a Andalusia i a les Balears. Tota la nostra existència està abocada a la mort, però tot sembla distreure’ns d’aquesta realitat: davant de la mort no hi ha cremes que rejoveneixin, però sí productes que dignifiquen els cossos que encara hi són, per poques hores. I també hi ha gent que vol acompanyar els morts en aquests últims moments. Em sembla poètic, però també ètic.

Míriam Díez
Opinió ‘Bullying’ a Chesterton Míriam Díez