Sublimar és engrandir, exaltar i elevar a un grau superior, però també és passar directament de l’estat sòlid al de vapor. En dies de desescalada han emergit reaccions que sublimen el moment que deixem provisionalment enrere. Aquesta fase és el confinament. Llegia un sagaç tuitaire que pronosticava que d’aquí a uns mesos, amb una situació ja seminormalitzada, encara hi haurà gent que anirà amb mascareta i guants i gels hidroalcohòlics constantment, perquè se sentiran més protegits i segurs fins i tot quan no hi hagi perill. I miraran amb recel els que intentaran anar fent un altre i nou tipus de vida.
Hem arribat a sublimar tant les bondats del confinament que fins i tot ens hem sentit còmodes a la cova i els psicòlegs ja tenen feina amb gent que té por o mandra, o una barreja d’ambdues, i no volen sortir al carrer. Hem sublimat també l’estat anterior al confinament, aquella vida de la qual ens queixàvem però ara apareix com l’Edèn. No calia ser molt perspicaç per adonar-se que tot era fràgil i un regal, i que tota claror existeix en contrast amb la foscor. La nostra vida abans també tenia clarobscurs, però la pàtina de nostàlgia, i potser la intuïció que alguns moments no es tornaran a repetir mai més ens ha transformat col·lectivament en adults de cop.
Especialment sublimadors han estat alguns creients. Enyoren, i molt, la seva religió precoronavirus. Era la religió a què estaven avesats, tot en ordre, amb horaris, llocs i moments adequats. Eren moments també d’expressions comunitàries de fe importants, trobades de joves a l’estiu, encontres multitudinaris que reforçaven la fe i enfortien el sentiment de pertinença.
La resposta que pot inquietar més és la sublimació del passat, que enrabiada amb el confinament només treballa per tornar al passat: obrir esglésies ràpid, recuperar la pèrdua sacramental de tant dejuni de sagraments varis i el confort de la comunitat
Potser ara, siguin de la religió que siguin, s’adonen que el Déu creador i que intervé en la història també segueix aquí, veient com reaccionen i s’adapten. Les religions sempre s’han adaptat, de fet, són un dels col·lectius que històricament, tot i les persecucions, ha anat superant també fases complexes. Hi ha hagut moltes reaccions al moment actual i qui més qui menys en el camp espiritual ha llançat reflexions i n’ha extret aprenentatges. Potser no tot allò que s’estava fent fins ara era adequat, i cal depurar estructures i maneres de fer i el virus ho pot accelerar.
N’hi ha que han manipulat el moment Covid-19 per anunciar la fi del món. Altres, per plànyer contra un Déu que els envia desgràcies i no és només un Déu de bones coses. N’hi ha que fan accions de gràcies perquè amb el coronavirus han despertat al clam dels més pobres i s’han adonat que la seva vida estava totalment desenfocada. Hi ha persones que han tornat a resar. Altres que s’enfaden i criden a Déu increpant-lo per permetre tals calamitats. Hem assistit a campanyes que s’han enfadat amb els governs respectius perquè no han permès que esglésies i temples estiguessin oberts. Sí, és un dret poder assistir i practicar la religió, però en confinament, tants drets han estat vulnerats, tanmateix.
La resposta que pot inquietar més és la sublimació del passat, que enrabiada amb el confinament només treballa per tornar al passat: obrir esglésies ràpid, recuperar la pèrdua sacramental de tant dejuni de sagraments varis i el confort de la comunitat. Llegint els senyals dels temps, potser podria ser que ara toca abstenir-se d’algunes praxis per concentrar-se en altres, o crear-ne de noves. No em refereixo a menystenir la presencialitat sinó a recordar que no tot es redueix a ella. Els qui siguin creatius generaran espais i maneres de fer convincents per a temps d’incertesa. Qui s’enroqui, difícilment subsistirà a aquesta tempesta.