Renaixement, restauració, reforma. Són noms que a l’Església li sonen molt. Formen part de la seva història, teologia, art, tradició. Ara s’han d’aplicar a l’espinós tema dels abusos sexuals per part del clergat. No és un problema d’una Conferència Episcopal concreta. És global. Per ara, els qui encapçalen com afrontar-ho de manera professional són els francesos, que ho estan fent francament bé. Han estudiat durant anys què estava passant, implicant advocats, psicòlegs, víctimes, associacions i alts càrrecs, perquè hi havia silencis incòmodes i còmplices, i finalment han presentat un informe molt complet que deixa l’Església catòlica mal parada, però també demostra com els bisbes han agafat el problema i no el volen amagar. L’informe que han fet públic sobre el tema és claríssim: vol oferir llum sobre la violència sexual (no abusos, violència, en diuen pel seu nom) comesa per la institució des dels anys cinquanta (per la institució, per tant, assumeixen col·lectivament la culpa de persones individuals). A més, han decidit examinar si aquests casos van ser estudiats, o no. Volen veure si les mesures han estat adequades i fer recomanacions. França ha estat un escàndol, però està resultant ser molt competent en la resposta al problema. La Comissió francesa ha fet el que cal en aquests casos: posar les víctimes al centre de la feina. Els ha escoltat no com a experts, sinó com a persones humanes que han exposat les misèries perpetrades per membres de l’Església i que s’exposen a explicar la veritat. No es pot trobar una solució si hom és incapaç de sentir-se afectat per el patiment, l’aïllament, la vergonya i la culpa que porten les víctimes. No són els únics.

Sense que sigui un element de reparació, sí que ho és de justícia que es reconegui la culpa i es busquin explicacions i es rescabali aquest dolor

L’informe francès, CIASE (Comissió Independent sobre Abusos Sexuals a l’Església), contempla diverses mesures, des d’un telèfon d’assistència jurídica psicològica i social, naturalment gratuït, fins a bústies electròniques per senyalar casos o sospites. També ofereix diversos documents, noms de contacte... i es proposa posar llum, comprendre, prevenir, proposar i actuar.  Els membres de la Comissió no són càrrecs remunerats: han exercit la seva missió independentment. La Conferència Episcopal Francesa els ha assegurat el finançament necessari per operar, locals, secretariat, eines digitals, col·laboradors... i els arxius de les diòcesis i institucions religioses han estat accessibles a la Comissió, que ha tingut en compte casos des de fa 70 anys de tot França i els territoris d’ultramar.

Aquesta setmana, el cardenal de Madrid, Carlos Osoro, ha demanat públicament perdó en un programa de molta audiència i ha pronunciat aquesta frase: “Les víctimes són sagrades”. Les víctimes, les que han aconseguit verbalitzar el seu punyent dolor, no van ser sagrades pels seus abusadors, i això ja és irrecuperable, com un salfumant que corromp, destrueix i no deixa que res es regeneri. Amb tot, sense que sigui un element de reparació, sí que ho és de justícia que es reconegui la culpa i es busquin explicacions i es rescabali aquest dolor. Francesc Torralba, que sol saber posar en paraules fàcils complexitats enormes, ho descriu així: “Perdonar no és en cap cas justificar comportaments negatius propis o aliens. No és un acte de condescendència o debilitat. No és fer injustícia: és, més aviat, transcendir tota justícia”. El perdó no sorgeix del dret, no és una conseqüència o una petició jurídica. Per perdonar s’ha d’entrar en una altra dimensió.