Una de les preguntes més lacerants que he sentit darrerament en una pel·lícula és a El reverend, que en versió original es titula First reformed. Estem davant d’una obra magistral, una interpel·lació existencial i medioambiental que supera qualsevol expectativa. Fosca, austera però amb elements lluminosos d’alt voltatge poètic. Una història de possibles esperances i desesperances quotidianes.
La pregunta que em persegueix s’insereix en una conversa entre un reverend (Ethan Hawke fent de pare Toller) i un un activista medioambiental que es qüestiona si “Déu perdonarà tot això que hem fet”, en concret al planeta. I és més, si realment paga la pena dur fills a aquest món degradat i encaminat al desastre ecològic per la negligència humana. He vist la pel·lícula del magistral Paul Schrader durant la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya. Alguns dels meus alumnes de Comunicació també s’hi han apuntat i reconeixen que han quedat esmaperduts: han copsat la filigrana tècnica de la pel·lícula, i també el rerefons ètic i metafòric que l’envolta. El drama del sentit de la vida ocupa la ment de directors de cinema com Schrader que juguen amb el sentiment de culpa, la responsabilitat personal i la difícil col·locació dels éssers humans dins d’estructures que no són pures i estan plenes d’obstruccions i dificultats. No vivim al Paradís, i Schrader mostra pantans tòxics i imatges per a no dormir de com hem malmenat la terra. El text més llegit del papa Francesc, la seva encíclica Laudato Sii, anava justament per aquí: “La destrucció de l’ambient humà és una cosa molt seriosa, perquè Déu no sols va encomanar el món a l’ésser humà, sinó que la seva pròpia vida és un do que ha de ser protegit de diverses formes de degradació. (LS, 5).
La pobresa i l’austeritat de sant Francesc d’Assís no eren un ascetisme merament exterior, sinó quelcom més radical: una renúncia a convertir la realitat en mer objecte d’ús i de domini, segueix el Papa. I és que el món no és aquí per destruir-lo.
Una alumna m’explicava que no estava afectada tant per la trama o la pel·lícula en si, sinó per tot el que “inevitablement evoca en mi”. És precisament el que els artistes volen: provocar una reacció, no pas explicar la seva història. Aquesta connexió entre el que es narra i el sentiment que provoca és molt difícil d’obtenir. Però quan succeeix és com un moment de gràcia. Ens passa sovint: ens parlen d’algun indret, o d’algú, però fins que no ho experimentem, el coneixem, ens provoca alguna impressió, no en fem cap mena de cas. Teories. Les connexions són les que ens salven: la guspira que tot ho activa, la necessària presència del moment de gràcia a la nostra existència.