Durant l’any que vaig viure a Atenes, el barri de Nova Esmirna (Νέα Σμύρνη) va ser el meu referent. Encara, en aquells anys 90, hi havia terrenys de pins i camps i s’hi aplegaven els cafès que acollien els grecs que el 1922 van ser expulsats de la seva Esmirna natal, a Turquia. Aquella estratègica ciutat de l’Egeu (avui Izmir) és en el record de les persones gregues grans una pèrdua dolorosa que només pots afrontar en una conversa amb predisposició al plany. Ploraven sempre aquella deportació. Orgullosos del barri, em parlaven de dos grans pilars indestriables d’Esmirna: del club grec de futbol Panionios, teníem prop de casa un flamant estadi reformat el 1988, i del seu poeta, el gran Premi Nobel de Literatura Georgios Seferis.

Georgios Seferis (1913-1971), escriptor i diplomàtic grec, va rebre el Premi Nobel el 1963 reconeixent que pertanyia a un petit país, però tot i ser petit, amb una tradició immensa. I no mentia. La tradició grega és oceànica. No li agradava parlar de la Grècia Antiga, perquè per a ell Grècia era un concepte viu. No era iconoclasta, però la seva manera d’entendre l’Ortodòxia consistia a ser poc ortodox. Amant de les etimologies, recordava que Ortodòxia és Tradició, la “doxa” “recta”, una tradició viva, universal i alliberadora. No és ben bé el que entenem avui per ser ortodox, més vinculat a ser particularista, encarcarat i rígid. I sovint, poc relacionat amb alliberaments de cap mena. Tampoc era un freqüentador d’esglésies, però quan es trobava en un indret on no n’hi havia solia dir que se sentia estrany, “com quan vols fumar i no tens un paquet de cigarretes”. Seferis, com Blai Bonet, no era un home que les ortodòxies benpensants poguessin capitalitzar com el seu home de capçalera. Eren persones que en un moment determinat de la seva vida van sentir una crida —forta— vocacional, però que no va ser el fil conductor de la seva existència. Però potser cap com ells ha tingut la sensibilitat literària per traduir, versionar i escriure sobre textos bíblics, en el cas de Seferis el Càntic dels Càntics, per exemple i en tots dos la importància de Divendres Sant i de la Pasqua és una evidència.

Seferis també és el poeta de l’exili, del trauma de la diàspora, de la lluita d’una pàtria petita davídica enfront d’un gegant Goliat. Un poeta eloqüent en temps d’exilis permanents.

Els seus interlocutors eren Valery, Mallarmé, Eliot... i les ciutats que el van veure sempre en aquesta itinerància constant van ser Londres, Beirut, Tirana sense oblidar estades a Egipte i Sud-àfrica i la seva estimada illa de Xipre. Es va oposar a la dictadura grega i, de fet, el seu funeral (1971) va ser una manifestació d’afecte per ell i d’oposició contra els coronels.

Iorgos Seferis va ser a Catalunya el 1964. Va venir, i ho confessa, mogut pel desig de ser a la pàtria del seu admirat El Greco, a qui va visitar a Toledo. Feia pocs mesos que l’escriptor hel·lè havia rebut el premi Nobel i les invitacions li plovien. Un cop va ser aquí, va visitar Montserrat i va obrir la Fira del Llibre d’Ocasió.

Grec de la terra i de les negociacions humanes i no instal·lat en el saló celestial de les idees, era inductiu i partia de l’experiència i del principi de realitat. Això, però, no l’eximia de tenir idees preconcebudes. Dels seus comentaris sobre Catalunya se’n desprèn que li pesa la condició diplomàtica i reconeix que tot i que no té coneixements previs sobre cultura catalana (ell va acceptar una invitació per anar a Barcelona durant el franquisme i en el seu cap anava de visita a Espanya), un cop aquí va entrar en contacte amb la cultura catalana de manera parcial. Va quedar meravellat en veure que aquí, als anys, es traduïen clàssics grecs al català. El professor Jaume Almirall Sardà, que en sap totes les anècdotes i ha estudiat la seva petjada en terres catalanes, explica que per a Seferis hi ha una analogia entre les esglésies romàniques catalanes i les esglesioles ortodoxes i monestirs de Capadòcia, que el fascinaven. L’arquitectura sovint és més ecumènica i uneix més que els tractats teològics. No és un secret que els ortodoxos i els catòlics són cristians de tronc comú i branques separades. Els poetes tenen també aquesta tendència a veure semblances i unir peces. Aquí coneixem Seferis a través de la música de Mikis Theodorakis, i els filòlegs pel seu magnífic llegat simbolista: Seferis però també és el poeta de l’exili, del trauma de la diàspora, de la lluita d’una pàtria petita davídica enfront d’un gegant Goliat. Un poeta eloqüent en temps d’exilis permanents.