A Girona cal anar-hi per molts motius, però també perquè hi ha un far acadèmic anomenat Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani que situa la ciutat al nivell de tres estrelles Michelin en el camp del pensament. Enguany han convidat al pensador Gilles Lipovetski,  un dels intel·lectuals francesos amb més coses a dir, a unes sessions que en altres moments des de 1989 han tingut per protagonistes a Paul Ricoeur, Noam Chomsky, Zygmunt Bauman, Judith Butler o Gianni Vattimo. Escoltar a Gilles Lipovetski a la imponent Sala de Graus, abans la sala capitular del convent gòtic dels dominics, amb la pedra volcànica i la seva teoria de la seducció, és un regal pasqual que contrasta amb la severitat de la Quaresma. Lipovetski, autor d’obres com l’Era del buit o Agradar i Emocionar,  defensa que no existeix cap cultura sense la seducció.

Dansa, art, maquillatge, rituals, perfums, màgia… Necessitem la seducció per viure, però aquesta no té dignitat acadèmica. La seducció no entra en la categoria dels temes nobles sobre els quals disserten els filòsofs i sociòlegs, i encara avui hi ha poca teoria al respecte. I, en canvi, sense seducció no hi ha educació efectiva, ni relació amb les persones, comerç, o transaccions. La seducció és una via, no una finalitat, i no és un sinònim de l’engany. La publicitat tampoc (la bona, s’entén). Avui, en què la galanteria, la paciència i els codis per seduir han canviat, per cortejar a algú no cal enviar flors o cartes a la seva família. Pots flirtejar simultàniament amb un dispositiu mòbil amb diverses persones a la vegada, a qualsevol hora del dia o de la nit, sense intermediaris ni codificacions socials. No hi ha desig sense seducció, adverteix aquest catedràtic de Grenoble. Tot és immediat i ràpid. S’ha destradicionalitzat, en paraules de Lipovetski, i s’ha desritualitzat. Estem davant, o millor, dins, d’un hiperindividualisme de la seducció. Exactament el contrari del que hi havia hagut fins ara. No hi ha ni un temps ni un espai per a la seducció. La bellesa, la cosmètica… no han desaparegut, al contrari. Ara s’han estès a totes les edats, i trobem concursos de bellesa amb nenes de 5 anys que semblen Barbies hipersexis. Hi ha un procés de legitimació de la bellesa. Ja no es condemna, com en altres temps, és més, ara es premia i s’exigeix, es pressuposa i es valora. El clixé de la femme fatale ja no és central. Abans, la bellesa d’una dona era un cataclisme, un engany, un perill. La bellesa era devastadora, una dona bonica era la porta del Diable. Ara, en canvi, s’ha convertit en un dret, i la cirurgia hi fa el seu fet.

En el camp de l’educació, adverteix el pensador francès, hem deixat l’autoritarisme (que ell reconeix que detesta), per un sistema en què l’infant ha de ser feliç i és el rei (l’enfant-roi, en diu ell). Com que la por dels pares i mares és perdre l’amor dels seus fills, els consenteixen. Els infants no accepten que els portin la contrària i no saben fer comptes amb el principi de realitat. Educar no és seduir, encara que en el procés d’educació naturalment calen dosis d’atracció i fer apetible el coneixement. “A mi els meus pares m’estimaven molt”, reconeix Lipovetski. I afegeix: “Encara que no m’ho diguessin mai”. La seducció, per tant, ha entrat també en la relació filial i en l’educació. Els polítics també es tallen els cabells i canvien d’aparença només perquè assessors d’imatge els recomanen que han de seduir. És igual el discurs, millor si fan promeses que no compliran —i ho saben—, però acompanyats d’una estètica convincent i agradable. El capitalisme com a maquinària emocional és el “Don Juan” d’avui, el seductor incansable que tempta a tothom amb els seus reclams sobre la innovació. L’equilibri entre valorar allò nou i no menysprear el vell ens duria a no demonitzar ni viure en la nostàlgia. Pel mestre Lipovetski, Cavaller de la Legió d’Honor de França, caldria superar la condemna d’un món complex i no caure en l’admiració acrítica. Sobre les religions i què haurien de fer per incloure la seducció en el seu relat, la seva resposta va en la línia de l’emoció: seduir sense imposar, no oblidar l’emergència climàtica i trobar-se. D’aquí l’èxit d’alguns moviments carismàtics propers a la gent.