Denzel Washington, multiaclamat actor i home de fortes conviccions cristianes, recomana deixar les sabates prop del llit, perquè així al matí quan et lleves les veus, t’agenolles al costat i aprofites per pregar, una acció que ell recomana com a benèfica i que li ha repercutit positivament al llarg de la seva trajectòria. Ho fa en un país en què el nombre de persones que es declaren creients bat molts rècords.

Llegeixo a Aleteia.org que l’actor de Hollywood, un dels actors més estimats i respectats, mai no ha amagat la seva fe i que en parla sovint. El seu pare era un pastor pentecostal i li va ensenyar a posar la fe en Déu davant de tot. Ell està convençut que ha tingut una trobada “propera” amb Déu i que sent l’Esperit Sant: “Una vegada, durant una celebració religiosa, em vaig sentir ple d’una entitat sobrenatural, fins i tot vaig sentir una lleugera por. Vaig ser omplert per l’Esperit Sant”. Acceptem que avui, a Catalunya, si algú ens diu que ha estat omplert de l’Esperit Sant ens xoca. En el seu context, és habitual sentir aquestes expressions.

Parlar com en Denzel Washington és expressar què mou la pròpia vida. Per alguns és la fama, l’ambició, el reconeixement. Per altres, és intentar ser feliços i ho fan des de la seva religiositat, que no els limita sinó que els impulsa

Washington ha guanyat Oscars en un país en què la fe forma part indestriable de la vida quotidiana (Déu és literalment a tot arreu, també als bitllets de dòlar). El que m’interessa de l’actor no és només la seva fe en Déu, que celebro i que espero que l’acompanyi tota la vida. El que m’agrada és que en parli i no se n’avergonyeixi. En el món del teatre, i de la cultura en general, he vist moltes vegades una rialleta, un menyspreu de superioritat, una cantarella de supèrbia, quan algú ha confessat tranquil·lament que creu en Déu. És com si fos incompatible, com si la fe fos un límit a la vida artística, sobretot en dramatúrgia i escena. Denzel Washington és dels qui quan et parla et recorda que “tot el que soc és per gràcia de Déu, és un do que m’ha mantingut humil”. Reconeix: “No sempre he estat amb ell, però Ell sempre ha romàs amb mi”. Quan fa autògrafs, sempre signa igual: “God Bless You” (que Déu et beneeixi). 

Hi ha moltes persones —també directors i actors— que viuen amb una pulsió interna latent que prové de la seva espiritualitat. Gent que fa el que fa, menja el que menja, llegeix el que llegeix perquè una determinada tradició religiosa l’orienta. Assisteixo amb curiositat a grans explicacions sobre les bondats de certes pràctiques nutricionals i dietètiques com si fossin dogmes universals, que no es posen en dubte, i veig tebior en les manifestacions religioses del personal. Quan algú les explicita, fins i tot semblen estirabots, o exageracions. En un programa de televisió que emparellen a gent, sortia una persona dient que era creient, i només verbalitzar-ho ja va despertar perplexitats en el seu interlocutor. Parlar de la fe no és proselitisme, que seria intentar convèncer algú. No. Parlar com en Denzel Washington és expressar què mou la pròpia vida. Per alguns és la fama, l’ambició, el reconeixement. Per altres, i ho poden dir en un entorn que garanteix la llibertat religiosa, és intentar ser feliços i ho fan des de la seva religiositat, que no els limita sinó que els impulsa. I no cal dir-ho en veu baixeta, o en entorns segurs i protegits. Tu reses? Sí, jo reso. Sense agafar megàfons, però sense posar-hi sordina.