Els bons se salven i els malvats són destruïts. Les pàgines bíbliques estan plenes de pàgines semblants, però cap d’elles inclou una dona tan fascinant en el context bèl·lic com la reina Ester. No és que Ester sigui la salvadora, perquè és sempre Déu qui salva, en aquesta història, però Déu fa servir persones humanes per dur a terme les seves gestes. De fet, té un llibre dedicat i tot, una anomalia si pensem que només són tres dones (Rut, Judit i Ester) les que gaudeixen d’un volum al seu nom. Ni la Mare de Déu en té un: no existeix un Llibre de Maria, a la Bíblia. A les dones, quan ens introdueixen en els textos bíblics, ens parlen poc d’aquestes dones potents, assertives, astutes i guerreres i ens suggereixen models més mansos. Ester és una reina fascinant, i els jueus la recorden especialment aquests dies en la festa del Purim. La història s’ambienta en l’imperi persa, estem al segle V aC o AEC (abans de l’Era Comú) si agafem com a referència els textos jueus. Els jueus se salven de l’extermini del primer ministre Aman. El rei Assuer no intervé, però sí Ester, a favor del seu poble jueu, sota la guia del seu tiet Mardoqueu. Aquesta festa, la salvació in extremis del poble jueu, va originar la festa del Purim, una de les més alegres dins el judaisme. Els nens petits es disfressen i els adults beuen vi fins a arribar a tenir el cap emborinat: no s’emborratxen, però quasi. 

El Purim contempla també l'almoina i el record i l’acció per les persones més necessitades. No es prega per elles, se les ajuda directament. 

El Purim no ocupa en el calendari, la festa és grossa, però la seva importància avui és cabdal: les comunitats jueves en la diàspora recorden que el mal pot arribar en qualsevol moment: acusacions falses, calúmnies, prejudicis… poden conduir sense motiu aparent en una roda perillosa de notícies falses i desinformació.

Ester semblava una dona secundària en un regnat masculí, que quan s’adona que té un paper a la història, no el nega i l’accepta

Els exegetes més puristes han vist en el Llibre d’Ester una mena de capítol d’entreteniment més que un documental de La2. Sembla un llibre superficial, amè, amb martingales de bellesa, astúcia, luxe i poder. Però si examinem bé aquest passatge, ens adonem que no en va artistes com Miquel Àngel, Tintoretto o Dalí s’han interessat per la reina Ester. 

No ens enganyem: la reina no arriba al regnat pels seus dots intel·lectuals o de bondat, sinó perquè era extremadament bella. Una preciositat, ens venen a dir els textos bíblics. Un cop allà dins, Ester no es preocupa en excés pel seu poble, però arriba un moment en què s’adona que ha d’intervenir. Els textos bíblics estan farcits de moments de desvetllament interior: hi ha un moment, sempre, en què passes d’observador a protagonista. 

La reina Ester (estrella) en el llibre jueu no conté referències a Déu, fet que sí que succeeix en el Llibre d’Ester que es fa servir entre els catòlics. Els historiadors segueixen analitzant els fets, la seva versemblança i exactitud. La lliçó d’Ester podria ser un exemple de Disney (els bons guanyen), o un paradigma de venjança (com que em fan mal, m’hi torno). M’inclino més per una lectura en clau de lideratge: Ester semblava una dona secundària en un regnat masculí, que quan s’adona que té un paper a la història, no el nega i l’accepta. Per això alguns l’han vist com el prototip de la futura dona protagonista dels textos bíblics cristians, Maria. Acceptar, entendre i executar el pla que tenia en els designis divins la va convertir en una heroïna. La Bíblia és un compendi de vocacions: crides a l’acció, però no a una acció individual sinó col·lectiva. Ester no va actuar per salvar-se a ella, sinó a tot un poble.