“Jo sóc dels qui tenen por de Nadal. Com diu la cançó: “són festes d’alegria, santes pasqües de Nadal”; però jo tinc por de Nadal. Pateixo amb aquells que, per molts motius, avui ja voldrien que fos el dilluns 8 de gener. Gent que troba a faltar persones estimades. Gent que viurà profundament una solitud no desitjada. Gent que té por de desavinences familiars (i no pas per política, com ens fan creure). Gent a qui encara se’ls farà més insuportable perquè hauran de viure al costat d’unes expressions festives sovint excessivament desenfrenades”.

Aquestes paraules no són meves però les subscriuria en bona part. Les ha pronunciat el capellà i periodista Francesc Romeu en el pregó de Nadal de Blanquerna, i té més raó que un sant. Aquests dies plana a l’interior de moltes persones l’ombra de la por. Por que qualsevol cosa es trenqui, que la realitat es compliqui encara més aquests dies. Més que por, el sentiment és també de tristesa per una realitat que no ens acaba d’agradar. Per aquelles persones que ens han marcat i no hi són, o por de perdre aquelles que ara tenim i un dia marxaran. El Nadal té un punt d’alegria pregona, fondíssima, però s’ha de saber desxifrar. Pels cristians és una evidència que Nadal és un moment fonamental, perquè no és una incidència menor que Déu decideixi fer-se home i neixi com un nadó, pobre, exiliat. I que els primers que en donin la notícia siguin pastors i no funcionaris. Tot és grandiós i minúscul, en el relat de Nadal. Però la festa no és exclusiva dels creients, ja que ha configurat la nostra història i s’ha convertit en la festa de les famílies que es reuneixen, ni que sigui per Nadal.

És època de contrastos, de fer regals i de saber-ne acceptar. De pensar en els altres i de sorprendre’ns quan aquests ens recorden amb afecte. Abans, la tarda de Nadal la recordo penjada al telèfon fix de casa, felicitant i rebent felicitacions, i també posant segells a tanta gent que les enviava. Moltes eren famílies i ho encapçalava així: Família Pla Bosch, Família Fuentes Cruz, Família Cornella Ensesa, famílies. Gent propera o llunyana, estimada, que es feia present puntualment amb una felicitació física, enviada religiosament amb segell dies abans perquè arribés sempre a temps. Celebro qui segueix amb aquesta tradició, perquè desitjar el bé és un acte lloable i no sempre s’exterioritza, i menys per carta postal. No voldria que es perdessin tots aquests detalls que demostren dedicar temps als altres. Matar-ho a cop de Whatsapp em sembla poc reeixit, per no dir poc elegant i massa fàcil, previsible i despersonalitzat.

Tanmateix, Nadal també causa indigestió per l’opulència desenfrenada d’aquests dies i el contrast amb el que Lluís Serra, marista, anomena “la cultura del rebuig” de les persones que no compten, els qui no són productius, infants, ancians, pobres. Aquests dies hi ha el risc de ser anestesiats i no adonar-nos de les soledats i les misèries dels altres, també dels qui estaran contents a taula en els nostres dinars.

Nadal és un punt d’inflexió que ens obliga a aturar-nos. I pensar en allò que és realment important, i no caure en les petites contingències que ens atabalen. Fa un any escrivia el meu primer article en aquesta columna d’El Nacional, i el vaig voler dedicar al papa Francesc amb una peça que es deia “Tocar el Papa”. El tacte és un sentit que es perd i que per Nadal es recupera una mica. Tocar comporta implicar-se, acostar-se, trencar la nostra zona de protecció i ser més vulnerables. Només si som més vulnerables som més humans. Aquests dies se’ns presenta l'oportunitat del retrobament, que és una acció molt interessant. Retrobem llocs, tornem a casa, entenent per casa també aquell espai de la memòria. La pel·lícula de la nostra vida es torna a emetre sempre, per Nadal.

Hi ha escenes que ens commouen i altres que ens fan mal, i aquelles que no recordàvem i que tornen com un bumerang. No deixem d’assistir amb consciència i il·lusió al cinema de la nostra biografia. És una pel·lícula en versió original, irrepetible i que emeten, recordem-ho, una sola vegada.