La pel·lícula Los dos papas està construïda sobre dilemes morals, i són aquestes les històries que convencen perquè aboquen persones (en aquest cas dos pontífexs) davant de la tria.

Els protagonistes de la pel·lícula del director Fernando Meirelles amb Los dos papas són els dos bisbes de Roma vius, Benet XVI, emèrit, i Francesc, el Papa actual. La pel·lícula, graciosament inspirada en la realitat, però pel·lícula de ficció al capdavall, ha enganxat molts no catòlics i no està centrada en escàndols sexuals o financers, tot i que tampoc els estalvia. És una història sobre dos homes que són pontífexs. No és un documental més sobre l’Església catòlica.

La barreja d’imatges històriques d’Argentina o de quan Jorge Bergoglio va ser escollit a Roma certament contribueixen a donar un aire de realisme a la història, per no mencionar les magnífiques imatges de Castelgandolfo o de la capella Sixtina, que sembla la real. La tecnologia fa miracles.

El fet que no sigui un relat només sobre la institució, sinó sobre la humanitat dels dos papes ho remarca la revista La Civiltà Cattolica en un article de Marc Rastoin s’insisteix en el rerefons espiritual que marca la producció: què implica una decisió espiritual? Com es pot decidir el rumb de la pròpia vida a partir d’un senyal? Què vol dir fer-se gran portant el pes de les pròpies decisions i obrint-se a un futur que arriba? No estem davant d’una ficció total: la pel·lícula arrenca (no es basa en fets reals sinó que s’hi “inspira”) en el que va passar en els darrers conclaves. Els americans ho diuen bé: una pel·lícula divertida basada en fets reals. Converses fictícies barrejades amb imatges reals.

Em sembla que hi ha un punt d’injustícia poc poètica envers Benet XVI, que si bé a la vida real ha estat el Papa que ha agafat la qüestió dels abusos sexuals amb més contundència, sembla que hagués estat més fluix i condescendent. Bergoglio surt reforçat, amb un passat obscur però que l’espectador acaba entenent. La part més real és que aquesta pel·lícula fa veure una relació entre dos homes que sí que crec que s’ha donat i ha anat creixent i madurant amb el temps, per molt que ara en els darrers moments vitals de Benet XVI hi hagi qui vulgui contraposar-lo al Papa actual. No és fàcil tenir dos papes vius al mateix lloc. No estava previst i s’haurà de preparar ja un document que ho reguli. No ha ajudat el fet que Benet XVI visqui allà mateix i vagi vestit de blanc.

El que és cert és que, com escrivia al New York Times Anthony Oliver Scott, la pel·lícula toca “qüestions complicades de fe, ambició i responsabilitat moral”. És respectuosa i humanament creïble, però amb llicències inversemblants. La pel·lícula és com una gran conversa que es va desplegant i que sovint sembla una partida de tennis dialèctica.

No és habitual a la pantalla veure gent confessant-se, pregant, i preguntant-se on és Déu en els moments de dubte. I en aquest film passa molt sovint. Si em dediqués a ensenyar teologia, passaria la pel·lícula als estudiants, que veurien com la tecnologia hi irromp també de manera divertida, amb un papa Benet que de tant en tant salta perquè un smartwatch li recorda que ha de moure’s i fer exercici.

Honesta manera d’afrontar humanament la relació entre dos gegants, amb imaginació, tangos, futbol, pianos, fantes (beguda predilecta de Benet XVI) i pizzes, Els dos papes desprèn un biaix positiu vers Francesc (el mateix productor ha confessat que l’admira humanament) i insisteix en la continuïtat entre els dos pontificats, una realitat que molts s’entesten a negar. Amb Bergoglio davant de l’Església, els productors poden anar pensant en una eventual Els tres papes: no seria inversemblant que dimitís si no s'hi veu amb forces, que Benet encara estigués al final dels seus dies i emergís un nou Papa. No baixéssim les alertes, que aquest Papa és molt creatiu.