Perdonar-se a un mateix? No… no és viable. Cal ser perdonat. Però només podrem creure en el perdó si nosaltres també perdonem. Pensava així Dag Hammarskjöld, secretari general de l’ONU entre 1953 i 1961 i Premi Nobel de la Pau a títol pòstum. Va morir en un accident d’avió i van trobar posteriorment a casa seva a Nova York un dietari que escrivia, i que ningú no coneixia. Es descobreix així un místic del segle XX, un home d’acció que amaga una profunda espiritualitat i que no la verbalitzava en públic.
Pel càrrec que va ocupar, és clar que devia haver hagut de perdonar moltes vegades. Era inquiet, profund i, sobretot, un ferm pacifista que va deixar el món bastant millor de com l’havia conegut. Va néixer a Suècia i va morir a Zàmbia. Miquel Calsina ha introduït el dietari (Fites), que ara publica Viena Edicions juntament amb la Fundació Joan Maragall, en un volum traduït del suec per Meritxell Salvany que apropa per primera vegada en català aquest intel·lectual i polític àvid lector de Blaise Pascal, Gabriel Marcel, Paul Claudel o Charles Péguy.
Rebia els elogis amb humilitat, predicava la serenor com a manera d’encarar l’existència i reflexionava contínuament sobre ell mateix com un mer instrument en mans de Déu
Abans de marxar a les Nacions Unides havia estat professor de Política Econòmica a la Universitat d’Estocolm. Entra al càrrec just després de la mort de Stalin. No només va viure com a secretari general moments com la crisi de Pequín (1955), la crisi del canal de Suez (1956) o la guerra civil del Congo (1960) sinó que també es va trobar amb unes Nacions Unides que en aquell moment eren nacions que intentaven respectar-se, i com diu Calsina, amb una “improvisació creativa” va ser un defensor de la diplomàcia tranquil·la (quiet diplomacy) i de la neutralitat, no entesa com a no-intervenció o equidistància sinó com a imparcialitat. Defensava que un servidor públic internacional ha de ser impermeable a la influència d’interessos nacionals, de grup o d’ideologies. A més, creia en la integritat personal dels personatges públics, gent que estigui sempre sota “un esperit d’estricta observació i autoreflexió”, respectant la llei i la veritat.
Ell, el líder més visible de l’ONU, creia que ser bona persona era ben fàcil: “És tan senzilla d’exercir, la bondat! Només cal ser-hi sempre per als altres i ser-hi poc per a un mateix”. Rebia els elogis amb humilitat, predicava la serenor com a manera d’encarar l’existència i reflexionava contínuament sobre ell mateix com un mer instrument en mans de Déu. Considerava antropomorfisme blasfem qui creu que és a través del patiment que Déu vol educar les persones: no creia en la resignació acceptant l’adversitat, sinó que era un home de fe que sentia el pes de la responsabilitat en el pregon sentit de la paraula: responsable és qui respon.
Descobrir-lo en català és un encert que aporta idees als estadistes que només llegeixen El Príncep de Maquiavel i que centren les seves polítiques en la confrontació constant. Els seus pensaments són d’una volada sideral i demostren que predicar bé és predicar amb l’exemple.