Un papa africà

M’han calgut poques hores a Roma per constatar que la pregunta sobre el nou papa és sempre un tema recurrent fins i tot quan no hi ha senyals d’alarma de fi de pontificat, com és el cas. E allora, chi pensi che sarà il nuovo papa? T’ho pregunten els interessats en intrigues vaticanes per encaminar o desestimar opcions. Jo escombro cap a casa, darrerament. “Doncs mira, no desestimaria el cardenal Omella, un home hàbil, planer en el tracte i molt proper a la sensibilitat del papa actual”. També poso en valor el cardenal Tagle, filipí, un fi teòleg amb molt de món que precisament Omella va convidar fa poc a Barcelona. O parlo d’algun cardenal amb perfil clarament franciscà i més a prop de la pobresa que de l'opulència. Els meus interlocutors no em miren com si digués una bestiesa. Perquè, de fet, qualsevol resposta és vàlida. El nou papa, en principi, a no ser que hi hagi noves fornades en un consistori no previst, està delimitat a un grup d’homes de diverses nacionalitats. Són 211 i pertanyen a 86 països. Si la pregunta fos qui t’agradaria que fos el nou papa, afegiria algun nom com l’arquebisbe de Rabat —que, per cert, de petit havia viscut a Badalona—, o  el responsable del Servei Jesuïta de Refugiats a Grècia, per exemple. Però no són encara ni cardenals.

El clam perquè hi hagi un papa africà ve de lluny, però sempre acaba ressonant una resposta semblant: “Encara no és el moment per a un papa africà”. Resulta, m’expliquen, que els cardenals africans actuals encara tenen un estil autoritari molt determinat, no estan acostumats al protagonisme dels laics i no comparteixen espai amb ells, i no parlem ja de les dones, que malden per fer-se visibles en una estructura que també culturalment les té en un altre nivell. El concepte de l’autoritat és arcaic i poc col·legial. Parlar de processos sinodals té mala premsa.

Per molt que pensem que hi ha molts creients a l’Àfrica, fet que és cert, no es pot oblidar que això es produeix només en alguns països. El continent és un món on els catòlics són, en alguns casos, una claríssima minoria i no sempre tolerada. Sí que sorprèn la vivacitat en la litúrgia, la fe cantada i ballada i els grans números amb la realitat d’una parròquia europea rural amb poca gent. Cert. És una Església jove, l’africana, amb els tics lògics de qui encara està creixent.

Els italians sospiren per recuperar la idea d’un papat italià, que ja estàvem bé abans que aquests forasters començant pel pontífex polonès, agreujat amb l’alemany i culminat amb l’argentí desbanquessin la classe dels candidats italians a la dignitat pontifícia.

Segons fonts romanes, doncs, semblaria que l’Esperit Sant, que és qui decidirà qui serà el nou papa i ens oferirà l’espectacle de la fumata bianca, no s’entretindrà a dur un papa negre i no prioritzarà candidats del continent africà. Els mitjans especialitzats aposten per Àsia o per la opció europea. I els italians sospiren per recuperar la idea d’un papat italià, que ja estàvem bé abans que aquests forasters començant pel pontífex polonès, agreujat amb l’alemany i culminat amb l’argentí desbanquessin la classe (la casta, dirien els seus detractors) dels candidats italians a la dignitat pontifícia.

Bernardin, Gantin, Arinze, Turkson... eren noms de cardenals africans que tenien responsabilitats rellevants a la Cúria Vaticana. Avui, la presència africana a alt nivell ha desaparegut. El papa Francesc no passarà a la història pel seu llistat de cardenals africans, i per tant, papables. Sí pel seu interès constant en el continent. De fet, ha anunciat un nou viatge, ara a la República Democràtica del Congo i a Sudan del sud, a principis de juliol. Fa tres anys ja va ser a Madagascar, Moçambic i Maurici. Amb la seva elecció, el papa Francesc va insuflar energia a una Europa envellida i desencantada. Amb els seus viatges a l’Àfrica el papa no està anant a ullar possibles substituts. Vol demostrar al món que la seva és la geopolítica dels pobres. No tria anar a visitar Estats Units o grans potències, sinó que prefereix sempre llocs allunyats. Perifèries. És ell qui va a Àfrica. No Àfrica que es posiciona a Roma.

La maquinària se li ha girat en contra, i on ell hi vol posar més ingredients de senzillesa, topa amb el sistema. Però ell és el papa, i sap que part de l’Església del futur l’està dibuixant amb les decisions que pren i les persones que escull. La Providència sempre guanya, però els petits peons hi posen el seu gra de sorra, d’encens o de sàndal. Posant l’Àfrica al centre, desplaça l’atenció d’un catolicisme cansat i recorda que Europa és petita, molt, molt petita però també capaç de renéixer sempre. Perquè el papa és un defensor del cristianisme com a part de la solució d’un futur inquietant, no com a rèmora d’un passat que ja no tornarà. Els seus viatges són la seva agenda. I per ara, no passen per aquí a prop.