Roma viu sovint moments històrics, però alguns adquireixen més importància que d’altres. L’anomenat Pacte de les Catacumbes per a la Casa Comuna (20 d'octubre de 2019) és l’últim que caldrà recordar en ambients vaticans. Es tracta d’una declaració d’intencions de més de 40 bisbes, sacerdots, laics i experts que participen en discussions sobre l’Amazònia i comunitats cristianes implicades en la justícia social que volen una Església “amb rostre amazònic, pobre i servidora, profètica i samaritana”. El Pacte renova un compromís que es va signar secretament fa 54 anys, també a les catacumbes romanes, un lloc molt simbòlic i amb forta càrrega eclesial que remet a la unió dels primers cristians, que ho posaven tot en comú i vivien sense cap privilegi en aquestes galeries subterrànies. El cap visible de la renovació és el cardenal brasiler Claudio Hummes, el mateix que quan el papa Francesc va ser escollit se li va acostar i li va advertir: “No t’oblidis dels pobres”. 

El Pacte sorgeix quan s’acaba el sínode de bisbes sobre l’Amazònia, una trobada que ha viscut moments controvertits tant per la forma –no poden votar, com no han pogut votar mai, les dones, perquè és un Sínode de bisbes–, però també pel fons i el contingut dels temes tractats, que toquen aspectes delicats no només en l'organització de l’Església sinó en la seva autocomprensió. Aquí hi caben assumptes com el celibat, l'ordenació d’homes casats i un llarg reguitzell de qüestions espinoses. També fa referència a la necessitat de tenir cura de la terra, la “casa comuna”, i de defensar els drets dels pobles. Des del 2013 al 2017 han estat assassinades més de 1.000 persones indígenes que defensaven els seus drets. 

Fa 54 anys s’havia signat el primer Pacte de les Catacumbes, un document fruit del Concili Vaticà II, liderat per persones que estaven decidides a apostar més fortament per la teologia de l’alliberament. Alguns signataris que ara han renovat el text ho han fet duent l’anell de Tucum, un objecte emblemàtic que  identifica els catòlics brasilers implicats en causes populars i indigenistes. La teologia de l’alliberament ha rebut moltes crítiques, també per l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires i avui papa Francesc, que la veia filla d’un “reduccionisme socialitzador” i és la teologia subjacent en aquest pacte.

L'esdeveniment ha tingut lloc volgudament les catacumbes de Santa Domitila, a Roma, les mateixes on fa mig segle es va optar per 13 compromisos que van donar forma a una Església que volia viure arran de terra, amb una opció preferencial pels pobres que no s’ha evidenciat prou amb el temps.

Aquell pacte instituïa que els participants intentarien ser més “presents i acollidors”, i “oberts a tothom”, fos quina fos la seva religió. El Pacte era sever: “En el nostre comportament, en les nostres relacions socials, evitarem el que pugui semblar privilegi o prioritat dels rics i poderosos”. 

El Pacte no és un moviment contra el Papa, al contrari, però al mateix temps caldria preguntar-se si no pot ser també una mesura de fer veure al papa Francesc que tot i la seva bonhomia social, encara cal fer més en termes d’inclusió, reforma i implicació en qüestions socials i ecològiques.