Joan Josep Omella no s’havia imaginat mai ser creat cardenal. Jo sí que me l’havia afigurat ja a la Capella Sixtina. Sembla que no, però ben mirat té el posat de cardenal. No per la pompa, que no escau al seu aire planer al·lèrgic a les sofisticacions. Però sí per l’aspecte. Però de seguida la meva imaginació es va escapçar. Vaig assumir que el papa Francesc no seguia la tònica de nomenar cardenals els arquebisbes de diòcesis que habitualment eren seus cardenalícies. Barcelona quedava, per tant, descartada. Però el murri del papa Francesc ha tornat a fer-ne de les seves. No només ara ens podem imaginar Joan Josep Omella a la Capella Sixtina, sinó que si deixen anar una mica més la imaginació, el podem visualitzar com a possible Papa. No avancem esdeveniments ni tracem cap ruta a l’Esperit Sant. Simplement, és estimulant la idea. Amb Omella cardenal, a part d’equilibrar Madrid i Barcelona en el mapa episcopal espanyol, el Papa demostra que tria personalment els candidats a fer-li d’assessors. Aquest moviment deixa fora els sempiterns italians, que ja estan començant a acceptar resignadament que han passat a la història. I dona ales a les perifèries. Perquè Laos, Suècia, Mali, El Salvador i Catalunya no són el centre del cristianisme, precisament.

El papa ha posat Omella en una situació molt privilegiada. Barcelona ara tindrà dos cardenals, perquè el cardenal Sistach, als seus 80 anys, manté o fins i tot ha intensificat el vigor. Per tant, comptarem amb una doble força cardenalícia.

Amb Omella cardenal, a part d’equilibrar Madrid i Barcelona en el mapa episcopal espanyol, el Papa demostra que tria personalment els candidats a fer-li d’assessors

Aquesta setmana, a part de comunicar aquesta decisió del consistori, el Papa ha continuat fent peripècies bergoglianes, ara a Òstia, on s’ha presentat a diferents cases per beneir-les, un costum que s’estila a Itàlia en aquesta època pasqual.

Deu ser molt inaudit que truquin a la porta, obris i sigui el papa Francesc. Normalment t’hi esperen el somriure dels mormons o el sermó d’una companyia telefònica. Deu famílies de la perifèria romana han obert i allí hi havia tot feliç el Papa. Els últims seran els primers. La perifèria segueix essent prioritària per al pontífex. Tot el que està lluny té precedència. Els centres de poder no li agraden. Aquestes famílies sabien que hi aniria el mossèn que un cop l’any passa pels pisos per beneir, però s’han trobat amb el supermossèn. Quan vivia a Roma, m’agradava especialment aquest moment de l’any. Trucaven al timbre, si et venia de gust que et beneís la casa, obries al mossèn, que es mantenia normalment al rebedor, i si el coneixies i tenia temps es quedava a prendre un cafè. Beneir és un acte que s’ha perdut, i era molt potent. Invocar la protecció de Déu sobre les persones i les coses no és un acte inútil, per als que hi creuen. Perquè no tot ve ja “beneït”, sinó que aquestes accions són interessants perquè et consciencien. Els americans religiosos sempre beneeixen la taula. Recordar que allò que menjaràs és un do, i que hi ha qui no en té, et situa. Jorge Bergoglio, quan va ser escollit Papa, el primer que va fer quan va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà va ser justament demanar la benedicció. Magistral. Milers de persones esperant ser beneïdes pel Papa, i ell va i demana al poble que el beneeixi. La creativitat és això: canviar la perspectiva, innovar, sorprendre.

Invocar la protecció de Déu sobre les persones i les coses no és un acte inútil, per als que hi creuen

A veure Omella cardenal amb què ens sorprendrà. Ja ha expressat el desig que el seu nomenament sigui un “estímul” per fer cada vegada més una Església “pobra al servei dels pobres”, i tot i admetre que Catalunya és una societat secularitzada, hi ha reconegut “ben vius” molts “ferments de fecunda vida cristiana”. S’espera, amb aquest nomenament, un reforç de les polítiques del papa Francesc i una presència més decidida de les institucions eclesials a favor de les paraules d’ordre del moment: acolliment dels refugiats, misericòrdia a tutti pleni i una actitud realment esperançada. Que l’eco s’escampi per totes les diòcesis catalanes, que no sempre caminen a la mateixa velocitat que el bòlid Bergoglio i un dels seus cent copilots, el neocardenal Omella.