Simone Weil (1909-1943) torna a Barcelona. La filòsofa francesa, brillant i desconcertant, ha estat aquests dies el centre d’un congrés internacional a l’IQS, on s’ha parlat del seu pensament revolucionari i místic. En una jornada d’eleccions, reflexionar entorn de les idees radicals de Simone Weil pot ser regenerador. Weil era contestatària de matriu bolxevic, inadaptada a tot arreu, d’una ment fulgurant. Un cervell privilegiat, incòmode, que cercava la veritat, la coherència, l’arrelament, la humilitat. Una filòsofa que et descol·loca. Una pensadora que va a fons. La seva coherència la va dur a actes extrems, com deixar de menjar per empatia amb els presoners i soldats que eren a la guerra. No feia res a mitges.

Simone Weil va canviar les classes per una experiència obrera a la Renault. Volia saber què era ser obrera, quina era la dependència a la qual se sotmeten els treballadors d’una cadena de muntatge. Simone Weil va morir de tuberculosi amb només 34 anys. A Barcelona se la recorda per la seva estada en aquestes terres quan es va decantar per participar amb els republicans. Des de fa dècades ha estat tímidament replicada. En l'àmbit mundial, ha estat explicada i proposada en els ambients filosòfics. Però no ha entrat al cànon. És una excepció en els llibres de filosofia, un personatge interessant però que no ha quallat. Per sort hi ha editorials que van saber-ne veure la potència i l’han traduïda i difós. En l'àmbit eclesial, hi ha una ambivalència entorn d’aquesta dona. Per una banda, se l’ha vist com una quasi cristiana (no es va voler batejar per no “entrar al sistema”), però, per l'altra banda, la seva filosofia és d’una profunditat evangèlica inqüestionable.

Tot i que hi ha qui la voldria veure als altars, és cert que Simone Weil dins de l’Església és poc coneguda. Ningú se la fa seva del tot

Hi ha admiradors que la veneren pel seu cap clarivident i fascinant, i hi ha detractors que la veuen com una dona al·lucinada i rara. La seva visió de Déu és d’una espiritualitat exigent i lúcida. Ella mateixa explica que va tenir tres moments de “conversió”: una a Portugal, on va veure una processó i va sentir la moral dels esclaus, que desprenia una certa visió del catolicisme més tradicional; una altra a Assís, on va copsar la bellesa i l’estètica i una tercera a l’abadia benedictina de Solesmes. Tot i que hi ha qui la voldria veure als altars, és cert que Simone Weil dins de l’Església és poc coneguda. Ningú se la fa seva del tot. Però també des d’una línia de pensament agnòstic no hi ha prou difusió del seu pensament. La seva crítica a la noció del “jo” que tot ho engoleix és un crit per a una dissolució dels egoismes i del protagonisme de l’individu, una idea que per l’expert i president de la American Weil Association, el mallorquí Tomeu Estelrich, és una passarel·la amb el pensament de Slavoj Žižek, de Marina Garcès o Byung-Chul Han, pensadors que adverteixen dels mals del neocapitalisme, que aniquila la consciència col·lectiva. 

Al congrés a Barcelona han relacionat el seu univers amb les arrels i la nació. S’agraeixen lligams entre el pensament i la realitat. Massa pensadors han reflexionat sobre qüestions estèrils, i no pocs totòlegs ens parlen de tot sense cap mena de fonament teòric que s’aguanti. Weil s’aguanta, tot  i que la seva força és traslladar-nos a la intempèrie i, des d’allí, treure’ns les crosses i demanar-nos que caminem.