Hi ha legions de nens catalans que no han vist mai un nínxol de prop. Però des de fa uns mesos són menys, perquè els casals d’infants són creatius, i una de les activitats que organitzen és “Anem al cementiri”. També hi ha escoles que hi pensen. Em sembla magnífic. Solen anar de visita al cementiri, perquè ja sabem que la mort s’amaga. Jo soc una enamorada dels cementiris, i no hi ha poble on entri on no vulgui desviar-me i inspeccionar-lo. Em miro els noms, els xiprers, les làpides, les capelles particulars, la cura amb què algú va a la font i posa encara amb delicadesa flors. Mai no hi veig nens, i molt menys excursions d’escoles, però la idea m’ha semblat pertinent. Si hi ha una realitat amb què tots i cadascun dels nens i nenes es trobaran algun moment, és amb la mort. Deia la meva col·lega periodista Mireia Prats a TV3 que la proposta de Cementiris de Barcelona ha estat un èxit tot i que temporalment s’ha hagut d’anul·lar pel coronavirus. Són visites adaptades als casals infantils i parlen tant de la mort com a fenomen com dels rituals funeraris. Un dels que els criden més l’atenció són les tombes gitanes, sempre ben ornades, amb fotos grans dels difunts i amb frases d’homenatge i de record.
Mentre aquí evitem portar els nens a la ciutat dels morts, a Itàlia sí que he vist, el dia 2 de novembre, nens al cementiri, amb les famílies, com un homenatge i una manera de conèixer les pròpies arrels. També a Grècia, on encara als carrers quan es mor algú hi ha els cartells enganxats als pals de l’electricitat. A la televisió i a les pantalles en general la gent jove veu morts cada dia, milers, de fet. Però de veritat de veritat, i de prop de prop, pocs o cap.
Viure al costat d’un cementiri és una aposta segura, perquè els morts no fan por. Els qui ens han de de fer por són els altres, els vius
Durant les visites els infants també escolten relats sobre la mortalitat infantil i poden veure de prop carrosses i cotxes fúnebres. El meu escriptor preferit, Manuel Baixauli, encapsula alguns dels seus glacials relats als “cementeris” (en valencià és molt paradoxal, la paraula, conté “enter”, quan d’enters i sencers poc ho són ja). Els meus amics saben que si anem a fer un volt, el risc d’acabar dins un cementiri és altament probable. Perquè la mort la tinc molt present, sí, però també pel valor plàcid de l’indret, per l’estètica del lloc i per la dosi de realitat que t’ofereix. Un dels millors pisos on he viscut era a Atenes, davant d’un enorme jardí, vaig pensar jo. Naturalment, era el cementiri atenenc. Els cementiris com a jardí, com a lloc per a la memòria, com a topada amb la realitat (fins aquí hem arribat), com a bàlsam per l’esperit (no som res), com a consol (ens tornarem a veure), com a estímul per al coneixement (què deu voler dir RIP, DEP, ACS?) són llocs per preservar. No tothom és enterrat, ja, i el taüt, el nínxol… poden ser ara urnes i columbaris. El lloc per a la memòria, però, persisteix. I el cementiri i les visites pedagògiques perquè els més petits entenguin l’existència inexorable de la mort són un valor.
Les pel·lícules de por no han fet un gran favor a aquesta pedagogia, i ara molts dels nens i nenes que entren al cementiri ho fan amb por. Però si la superen, acaben obrint dins seu una dimensió que a casa, per mandra, per protecció, per incompetència o per amor, no se’ls ha transmès. Ens hem de morir, els altres es moren, estem aquí de pas.
Anna Ballbona ho escriu al seu llibre No soc aquí, i no el tinc a mà per citar-la exactament perquè els bons llibres s’han de deixar als altres i el volum ja no corre per casa. Però vindria a dir que viure al costat d’un cementiri és una aposta segura, perquè els morts no fan por. Els qui ens han de de fer por són els altres, els vius. És també això, un cementiri, una parcel·la segura en un món inhòspit on qui ens amenaça és l’altre, el viu. Que la terra els sigui lleu, i a nosaltres, una benedicció fins que s’acabi. Temporalment.