L’Església catòlica té una manera d’organitzar-se que des de fora directament no s’entén. Les àrees on treballa s’anomenen “pastoral” i els organismes que vetllen per aquestes duen noms com ara dicasteris, congregacions, consells pontificis, prefectures… I la paraula pastoral és molt habitual. Pastoral prové de pastor i és, per tant, tenir cura, assistir, com un pastor al ramat. Els creients ja no volen sentir-se ramat. Però pastoral no és despectiu, sinó que forma part d’aquella cultura de la cura que la filòsofa novaiorquesa Marta Nussbaum reivindica. És responsabilitzar-se de persones. Pastoral també ens remet a la magnífica sexta simfonia anomenada Pastoral de Beethoven. 

Així doncs, en el catolicisme abunden conceptes com pastoral familiar, de joves, vocacional… i en algunes diòcesis en tenen una de particular, que és la pastoral de la gent del circ, fires i persones de vida itinerant. A Roma són molt forts i el papa Bergoglio, si li preguntéssim, possiblement preferiria abans anar al circ que a una recepció diplomàtica. El papa Francesc va fer una visita el 2016 a un dels parcs d’atraccions més antics que hi ha prop de l'urbs romana, el famós Lunapark d’Ostia, al litoral. El Papa va entrar a les rulots i es va interessar per la vida nòmada dels seus habitants. Just allà s’hi va establir una comunitat de religioses, que han optat per viure també en una caravana i no en una còmoda casa amb jardí de les que abunden a la capital italiana. En aquest cas el Lunapark no és un circ itinerant, sinó un parc d’atraccions fix. En record de la visita del Papa, el camí que du a l’habitatge de les religioses ha estat batejat com “Via di Papa Francesco”.

Les religioses pertanyen a la comunitat Piccole Sorelle di Gesù, segueixen a Charles de Foucauld i deixen sempre la porta oberta per qui vulgui passar a saludar o enraonar una estona del bé i del mal, o simplement demanar una pregària. La més gran és suor Amelia, de 76 anys. Viuen amb 12 famílies i les consideren una presència natural i d’acollida. Elles argumenten que Jesús va dur una vida itinerant i que predicava als marges, i per tant, entenen que aquest és el seu camp d’evangelització. Altres comunitats es dediquen també a viure amb persones que circulen: migrants, exiliats, refugiats, pròfugs, gent que viu al mar...

És un catolicisme oblidat, itinerant, autèntic, que no es pot controlar ni comptabilitzar massa. Res humà és aliè a les religions, per molt estrambòtic que sembli

A Espanya es calcula que hi ha 2.500 famílies i una quarantena de circs itinerants. El confinament ha estat, naturalment, letal: ningú sortia i el circ no podia instal·lar-se enlloc. A la Conferència Episcopal Espanyola l’encarregat de la Pastoral del Circ és el sacerdot José Aumente, que defensa que cal fer-se present també en aquest món no només com a assistència espiritual i administrador de sagraments, sinó com a acompanyament humà. Els circs i les fires s’instal·len contínuament a territoris on les parròquies no solen considerar-los: són gent que passa. 

Recordo que el bisbe Francesc de Girona també ha visitat —i beneït— un circ, el Charlie Rivel, quan es van instal·lar uns dies a Figueres. Habitualment s’aprofita la visita i en aquest cas va batejar un dels fills dels artistes, el del pallasso. 

El Papa estima la vida itinerant. Cada vegada que pot, convida a Roma gent del circ: en una de les darreres audiències que vaig ser a l’aula Pau VI ens van delectar amb acrobàcies diverses. A Ratzinger no li agradava. A Bergoglio, aquest món no li resulta llunyà. Ara el Vaticà ha organitzat una macrotrobada, auspiciada pel qui abans es deia Pontifici Consell per a la Pastoral de Migrants i Itinerants a Roma i que ara està integrat en una estructura que comprèn el Desenvolupament Integral. Serà al mes de desembre, “per mostrar l’especial afecte de l’Església per les persones que proporcionen una sana diversió al món”, per dir-ho en paraules vaticanes. Tots aquests domadors d’animals, equilibristes, mags… no tenen domicili habitual, ni parròquia assignada, ni solen tenir els diumenges i dies de culte lliures. Són catòlics al marge. Però ells no s’obliden dels seus objectes religiosos i de la cura de la gent gran, perquè viuen tots en comunitat. És un catolicisme oblidat, itinerant, autèntic, que no es pot controlar ni comptabilitzar massa. I no són només catòlics. Molts són ortodoxos i d’altres esglésies cristianes. Res humà és aliè a les religions, per molt estrambòtic que sembli. I a aquestes, amb les seves misèries humanes i les seves infinites aspiracions espirituals, no els va gens malament recordar no només a les persones que treballen en aquestes catedrals de fe sota una carpa, sinó el tipus d’espectacle que ofereixen: de vegades un número al circ fa riure, o és un gaudi estètic, mentre que d’altres és un autèntic patiment i un risc.