L’experiència de la vaga de fam que va fer Lluís Espinal (el jesuïta català assassinat a Bolívia el 1980) és de les més colpidores i pedagògiques que he llegit mai. És un profeta que a Llatinoamèrica es considera un testimoni inequívoc de saber estar amb la seva gent: compromès, fidel, íntegre. El papa Francesc, en la seva visita el 2015 prop de La Paz, va dir a tothom que “el van matar per predicar l’Evangeli”.

Aquest religiós català especialista en mitjans de comunicació sabia que la seva vida corria perill a Bolívia, però va decidir no tornar: “No és cristià qui es guarda la vida per a ell mateix: l'aigua estancada es podreix”.

Lluís Espinal és una figura ingent que ha passat massa desapercebuda fora dels ambients jesuïtes, on sí que el tenen present i sobretot ara, a la vora de l’aniversari del seu assassinat.

El Lluís de naixement va passar a ser el Lucho, i és un dels profetes catalans que no coneixem prou i que han deixat el llistó molt alt. Havia nascut a Sant Fruitós de Bages i va marxar a Bolivia, d’on ja no va tornar.  “Per fidelitat a Crist, l’Església no pot callar. Una religió que no tingui el coratge de parlar en favor de l’home, tampoc té el dret a parlar en favor de Déu” és una de les seves frases.

L’assassinat de Lluís Espinal va ser la nit del 21 de març de 1980. Ell tornava del cinema, havia anat a veure Los desalmados i tornava a casa a fer-ne la crítica per a un programa de ràdio. Un jeep el va segrestar i el van torturar i disparar a mort. 17 ferides de bala. Vuitanta mil persones van assistir al funeral. Vuintanta-mil. La seva tomba, sempre amb flors fresques, té la inscripció que mostra la seva generositat vital: “La vida és per gastar-la per als altres”. Al  cap de dos dies, van assassinar a El Salvador a monsenyor Óscar Romero. En un Quadern de Cristianisme i Justícia (centre d’estudis que està precisament dins la Fundació Lluís Espinal) es recorda que durant el franquisme li van censurar un programa de televisió, Cuestión urgente. Va dimitir i des del 1968 es va quedar a Bolívia treballant especialment per a la gent més pobra i la justícia social. Els mitjans de comunicació eren per ell un altaveu i es va enfrontar amb la dictadura d’Hugo Banzer a Bolivia. Va criticar sempre les manques de llibertat, els exilis, les detencions, les massacres i el narcotràfic.

És molt pertinent recordar Espinal no només en l’aniversari de la seva mort, sinó en el context coronavíric actual. Deia el savi en una de les seves pregàries més realistes: “Ens sobra activisme. 'Aprofitem' massa el temps, en lloc d’esmerçar-lo, en adoració, al teu costat. L’egoisme ho ha embrutat tot. L'atmosfera és asfixiant d’omissió. No volem recloure la persona en un concepte o en una fórmula. Ensenya’ns a desconfiar del nostre primer cop d’ull, tot recordant que la realitat és més gran que la nostra intel·ligència”. Espinal posava el focus en l’essencial. La seva coherència el va dur a fer una vaga de fam de 19 dies el 1977. La vaga la van iniciar amb dones mineres que reclamaven l’amnistia per als presos polítics. La vaga de fam el va unir en solidaritat i comunió amb la gent que patia. Espinal va ser un referent eclesial, social, humà. L’enyoren perquè no predicava i feia una altra cosa. Era un d’ells. Ja ho va dir ell mateix: “Dona més carta de ciutadania morir per un poble que néixer en un poble”.

Míriam Díez
Opinió Omella, el facilitador Míriam Díez
Míriam Díez
opinió Les dones ja hi tornen Míriam Díez