Els bons equips acabant essent grans equips quan els integrants confien suficientment els uns amb els altres per renunciar al “jo” en favor del "nosaltres". Si ets bo i saps que pots guanyar, has de ser intel·ligent i magnànim per entendre-ho i no deixar-te aclaparar per un solipsisme egoista. És una suma o una multiplicació que no tothom està disposat a sostenir.  Michael Jordan ho defensava, i el seu pensament positiu s'exemplifica  al llibre Canastas sagradasLecciones espirituales de un guerrero de los tableros, un escrit de Phil Jackson i Hugh Delehanty que em va regalar un amic amb qui comparteixo disquisicions espirituals, complicitats professionals i batalles diverses. No me l’ha donat per la meva afició al basquetbol, sinó perquè treballem junts i ha intuït que hi podria trobar al·licients per copsar millor quina espiritualitat poden destil·lar uns jugadors obsessionats amb encistellar una pilota. Jo no hi entenc, de bàsquet. Els únics partits que miro amb interès són els que protagonitza el meu nebot Martí. Això no em priva de copsar la màgia que s’hi crea ni admirar-ne les lliçons que proporciona un esport en equip. No m’esperava trobar en un llibre d’un entrenador de la NBA a l’Esperit Sant, la personalització de la religió en la figura de Jesucrist del cristianisme, la predominància de la consciència en el budisme zen o la força de la col·lectivitat dels indis nadius nord-americans... I tanmateix, és evident que l’esperit no es deixa encapsular en la gàbia del cos de carn i óssos. Les persones som més. Els qui ho descobreixen, ho potencien i ho saben donar als altres, acaben a la NBA o essent el Papa de Roma. Quan es combinen tots dos, el resultat és una trobada quasi mística de campions que se saben al mateix temps petits grans personatges revestits de responsabilitat. El que diguin o facin serà emulat, o contrarestat per la opinió pública mundial. Aquesta setmana el Papa Francesc s’ha trobat precisament amb alguns integrants de la NBA. L’interès del Papa Francesc per la NBA no ve per la seva admiració pels èxits aconseguits ni per les martingales tècniques que hagin aconseguit implementar al terreny del joc, sinó per les persones que en formen part. Gent que ha après amb sacrifici i disciplina (i amb molt de talent, també), que sap guanyar i posar també la seva excel·lència al servei dels altres. En aquest cas, amb fundacions per a persones vulnerables dels Estats Units.

L’esperit humà gaudeix d’un potencial infinit, però per dur-lo a terme ha de renunciar a l’individualisme i repartir joc. El Papa Francesc acaba de reunir-se amb els esportistes per discutir amb ells sobre els talents i la justícia social. Aquests jugadors no només juguen. Amb les seves fundacions són referents per tants nens i nenes que volen ser com ells, volen jugar com ells, volen guanyar i saber perdre com ells. Michele Roberts, directora executiva de la National Basketball Players Association, va pensar que li feien una broma quan va rebre una invitació del Papa per anar a Roma. Kyle Korver, un dels jugadors, tampoc no s’ho creia. A la insòlita trobada papal d’aquesta setmana, Korver portava la samarreta de Black Lives Matter, la consigna militant que proclama que les vides negres importen. He escrit ja 20 línies i no he explicat que els jugadors presents amb el Papa, i també la directora Roberts, eren negres, afroamericans. Tots ells són referents en la lluita contra el flagell racista que no abandona el territori americà. Els noms de dues persones assassinades impunement com George Floyd o Jacob Blake van ressonar dins les parets vaticanes. A Roma s’ha parlat de justícia social, però també de talent i exemple. L’esport com a paradigma d’una societat que coopera.

Phil Jackson, entrenador dels Chicago Bulls, i un dels acumuladors d’èxits a la NBA, va fer treballar als seus equips amb una barreja de disciplina, posicionament del talent on calia a cada moment i no només inspirant-se en la lògica esportiva, sinó en principis dels nadius americans i també de la saviesa oriental. Quan en un partit els jugadors se’l miraven, buscant la seva aprovació durant, ell els comunicava amb la mirada que s'independitzessin, que pensessin per ells mateixos, que es desconnectessin de l'entrenador per connectar amb ells mateixos i amb la resta de l’equip. Saber mirar per un mateix, ser autònom però reconèixer sempre un cordó umbilical que ens vincula als altres. Saber estar sol i al mateix temps ser conscients que aquell encert és inexorablement fruit de l’ajut indispensable dels altres, tot i que sempre llueixi. Una altra lliçó és no deixar que res enterboleixi la ment i ser conscient de tot, sobretot dels temps. L’ensenyament que es desprèn d’aquestes reflexions d’entrenadors i jugadors és que el poder del nosaltres és superior al poder d’un mateix. L’esport de la cistella forma part de la cultura de l’ego, i canalitzar aquest potencial individual en favor del bé comú és un art que només els més grans, que s’han fet petits, poden aconseguir. No és falsa humilitat: és necessària intel·ligència col·lectiva.