Canta el poeta que no hi ha vivència més trista que ser cec a Granada. L’amor pel que és nostre ens porta a magnificar les nostres tradicions, a vegades per sobre de les dels altres. Pels gironins, perdre’s les Fires de Sant Narcís i no ser a la ciutat aquests dies és un tràngol. Primer, perquè la gent de fora de Girona en aquesta època de tardor empra paraules com castanyada, o Halloween, conceptes que als gironins ens resulten aliens, ens grinyolen. I segon, perquè quan no hi ets augmenta la nostàlgia de quan sí que vivies aquestes festes, i encara ho fa més insuportable. Ja fa temps que per motius diversos no sóc a les Fires in situ, i només em consola pensar que és perquè estic en un altre lloc vivint alguna experiència que intenta compensar-ho.

Escric des de Viena, on 200 persones d’arreu del món —amb especial èmfasi de països àrabs— hem estat discutint sobre discursos de l’odi, el que a les xarxes socials en diem el hate speech. La trobada ha estat iniciativa del centre KAICIID, que en col·laboració amb les Nacions Unides ha fet de la lluita contra el discurs de l’odi una de les seves prioritats. L’atenció s’ha posat en la responsabilitat dels mitjans de comunicació, dels polítics i dels líders religiosos. He pogut presentar una iniciativa estudiantil catalana, la campanya online Be The Key (sigues la clau), que estudiants de periodisme i de relacions internacionals de la Universitat Ramon Llull estan duent a terme a les xarxes socials (Twitter, Instagram i Facebook), amb activitats també al Raval de Barcelona.

La idea és simple, però potent: tothom pot ser clau per lluitar contra el discurs de l’odi, i hi ha algunes persones i entitats que són especialment significatives i un bon exemple, tant pel que són com pel que fan. La campanya ha rebut suport de Facebook i de la fundació Convivencia y Pluralismo. Els alumnes han  demanat a persones de tot el món que enviïn fotografies amb una clau i organitzen trobades amb influencers musulmans per debatre junts què cal canviar per tal de forjar una societat on la convivència no sigui una concessió. També s’ha treballat amb la Wikimedia per tal d’enriquir textos relacionats amb l’Islam, en diferents idiomes, i ara organitzaran unes sessions en què persones clau del món musulmà enregistraran la seva veu llegint alguns conceptes clau en l’Islam i els penjaran al web per tal que persones que no hi veuen puguin escoltar-ho. 

Parlar de pau i seguir alimentant la indústria de les armes no és compatible, i lloar la convivència i continuar negant drets fonamentals no és coherent. Com tampoc ho és parlar de diàleg i ridiculitzar les idees dels altres

L’èxit de la iniciativa és, d’una banda, que són els mateixos estudiants els qui van reaccionar després dels atemptats terroristes de Barcelona, així com la dimensió internacional del projecte, que ha estat presentat a l'ONU, al Parlament Europeu i en llocs com Sèrbia, Grècia, Egipte, Finlàndia o el Regne Unit. És un projecte replicable, perquè tothom té una història o coneix algú que és realment la clau.

Una de les conclusions de la campanya és que parlar de l’Islam genera automàticament  percepcions esbiaixades. Segonament, que és molt difícil ser receptiu a les històries dels altres. I una tercera, que no estem preparats de manera pràctica per viure en pau la diferència. No només amb l’Islam. Em comentava el rabí d’Amsterdam que ell, a la seva pròpia ciutat, és considerat un estranger, i que li pregunten com se sent a Amsterdam, o el conviden a sopar i li asseguren que hi haurà menjar kosher i després li comenten que no ha estat possible. Per al meu amic rabí, menjar kosher o no no és una frivolitat o una moda, sinó que forma part de la seva religió, i resulta que el dret a practicar la pròpia religió ve regulat i no és una mania seva. L’Anna Stamou, líder dels musulmans a Atenes, m’explica que els grecs, de majoria ortodoxa, són més comprensius amb les necessitats alimentàries dels musulmans, i no critiquen el sacrifici animal, perquè resulta que ells els maten de la mateixa manera des de fa segles, i això forma part de la seva tradició mediterrània hel·lènica, que tant ens agrada i ens atrau quan veiem anuncis de iogurts.

No podem parlar de convivència —els polítics se’n fan un fart— i després no posar les condicions perquè aquesta sigui factible. No és possible internacionalitzar les nostres institucions, empreses i entitats i no estar preparats en aspectes tan bàsics com horaris, menjars o altres necessitats logístiques. Ni sense ser curosos amb les frases fetes que molts cops estigmatitzen l’altre. No som kosher, purs i immaculats. I sí, quan vas pel món et pregunten per Catalunya i el que estem vivint, però immediatament després d’explicar-te et gires i ets tu qui pregunta als altres comensals per la República Centreafricana, per Síria, pel Iemen. I sí, tot està per fer i tot és possible, però parlar de pau i seguir alimentant la indústria de les armes no és compatible, i lloar la convivència i continuar negant drets fonamentals no és coherent. Com tampoc ho és parlar de diàleg i ridiculitzar les idees dels altres.

Qui estigui lliure de pecat, ja sap què ha de fer. 

Míriam Díez
Opinió El Pacte de les Catacumbes Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió Cabanes Míriam Díez