Hi ha una dona escriptora i teòloga que apareix figurada a moltes icones amb un gat. No és santa, però sí venerada en el si de l’Església anglicana i també catòlica anomenada Juliana de Norwich. Dins el cànon de la literatura anglesa medieval, Juliana de Norwich és una de les autores més reconegudes per la seva prosa. De fet, el seu text de les Revelacions és la primera obra escrita en anglès per una dona. Juliana era una mística amb autoritat que rebia visites de persones com Margery Kempe i gent de diversos indrets s’acostava a ella per rebre’n consell. Els gats, diu la llegenda, li feien companyia.

Una de les persones dins el catolicisme que ha parlat de Juliana de Norwich ha estat el papa Benet XVI, que com a bon teòleg n’admira els escrits i raonaments. Aquesta mística britànica autora de les Revelacions de l’Amor Diví té una biografia poc clara i per tant és susceptible de llegendes i interpretacions. Sabem que va viure entre 1342 i 1430, que són uns anys per a l’Església Catòlica especialment tumultuosos, ja que signifiquen el moment d’un trencament, el cisma durant el qual el Papa torna d’Avinyó a Roma i la gent va viure les conseqüències de les guerres entre França i el regne d’Anglaterra. El mes de maig de 1373 Juliana, joveneta, està a punt de morir. El sacerdot que s’acosta al capçal de mort li ensenya el sant Crist i sembla que la noia revifa. És la seva primera aparició mística. Fins 15 anys més tard ella mateixa no entendrà el significat d’aquest fet. 

En síntesi, ella va veure que Déu és amor, que Déu és femení i que al final “tot anirà bé”. Déu n’hi do

Va fer una tria radical, viure com una anacoreta en una cel·la prop d’una església dedicada a sant Julià, a la ciutat de Norwich, centre urbà proper a Londres. L’opció de viure reclosa no equivalia a una tria individualista: aquestes dones que s’allunyaven del món per dedicar-se a meditar i estudiar eren venerades com a dones sàvies. Avui també en tenim, des del monestir de Sant Benet a Montserrat o el de Sant Daniel a Girona passant per nombrosos convents on qui s’hi ha reclòs no és per fugir del món sinó per alimentar-se d’una altra manera i poder donar. Us en faríeu creus si sabéssiu la quantitat de gent que s’acosta a aquestes dones per parlar-hi, cercar consell o simplement compartir els seus neguits i dubtes existencials. Els monestirs avui són visitats de manera continuada. Benet XVI nomenava els monestirs de clausura “oasis de pau i esperança” i “tresor preciós” per a tothom. Per això sovint estan lluny del brogit.

Juliana va gosar comparar l’amor de Déu amb l’amor matern: tendresa, bondat i dedicació de Déu com la d’una mare pels seus fills, escrivia. Un pèl heterodoxa amb les seves idees, Juliana no va ser censurada perquè en viure per lliure, anacoreta, excèntrica, no va suposar cap perill en aquell moment. El seu pensament, però, està carregat de dinamita i de fet es refereix a Déu en femení. Déu com a mare (i com a pare i mare de la humanitat) és un concepte ja treballat per la teologia feminista que també va ser desenvolupat per Francesc d’Assís. En síntesi, ella va veure que Déu és amor, que Déu és femení i que al final “tot anirà bé”. Déu n’hi do.

El papa Ratzinger va evocar Juliana per recordar que les promeses de Déu són sempre més grans que les expectatives de cadascú, i que en el fons, i aquí rau el seu optimisme, tot serà bo i serà per bé (ll shall be well, and all shall be well, and all manner of thing shall be well). Un missatge esperançador en temps d’Advent que podria formar part de les nadales i felicitacions per escrit que encara alguns ens emocionem quan rebem o enviem.

Míriam Díez
Opinió La teologia política de Metz Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió Bisbe esperançat Míriam Díez