La Filmoteca vaticana és un indret insòlit. Es tracta d’una petita sala de cinema, amb capacitat per a 54 persones, on de tant en tant es projecta algun documental o pel·lícula, de manera restringida. Sembla una capella, està situada dins del Vaticà, prop dels jardins i davant de la benzinera. En certa manera podria ser el cinema particular dels papes, que no es prodiguen en visites a aquesta sala, i prefereixen mirar pel·lícules a la televisió. Això però no vol dir que menystinguin el cinema. De fet molts papes han parlat del setè art amb interès com a vehicle per al transcendent. Joan Pau II hi havia vist algunes pel·lícules, a la Filmoteca. De fet, aquesta du el nom de Deskur, un cardinal polonès amic de Karol Wojtyla. Aquí s’han estrenat pel·lícules de directors com Martin Scorsese, Liliana Cavani o Roberto Benigni. Fa pocs dies hi va anar el fabulós director Malik. La Filmoteca també és un arxiu de la història dels papes i ja té 60 anys: va ser inaugurada el 1959 per voluntat del papa Joan XXIII.

Dimecres es va projectar en aquesta sala Sagrada Família. La Bíblia de pedra, un documental del català Jordi Roigé sobre l’obra inacabada de Gaudí. Érem una seixantena de persones convocades per admirar el món bíblic gaudinià. El cardinal Martínez Sistach ens va explicar que Gaudí, amb la seva austeritat i genialitat, va fer una obra “providencial”. El rector de la Sagrada Família, Josep Maria Turull, va afegir que el secret de Gaudí roman un misteri (que convoca a 4,5 milions de persones anualment per admirar aquesta basílica) i va remarcar que el geni català optava sempre per tornar als orígens i sobretot inspirar-se en la creació.

El que em va impactar més d’aquest documental, que havia vist només en petit al meu ordinador, va ser la força que pren en una pantalla gran que saps que és dins del Vaticà, a poques passes de la basílica de Sant Pere i de la Capella Sixtina. Al Vaticà tot agafa una tonalitat superior. Haver vist a Netflix Los dos papas pocs dies abans i trobar-te dins el Vaticà en la mateixa setmana et distorsiona el sentit de la realitat. Es fa natural sentir ressonar Gaudí al Vaticà, i no grinyola imaginar una conversa entre Benet XVI i el papa Francesc a poques passes. A Roma tot és tan hiperbòlic que sembla estranyament versemblant. Els Reis han dut a casa una versió nova del Trivial. Una de les primeres preguntes que ens ha tocat respondre tenia a veure amb la mítica casa Gammarelli, la botiga de roba —interior i exterior— de mossens i també dels pontífexs. El Vaticà es fa present al joc, a les converses, a les sèries, al cinema, als llibres, a la gastronomia (Habemus Pizza, es diu un bar a tocar dels museus vaticans), a l’art, i fins i tot a les cançons de Manel es filtren intrigues vaticanes. A la plaça de Sant Pere encara tenen l’arbre i el pessebre, i jo a casa també. Fins a la Candelera, el 2 de febrer. Hi ha tradicions que ens remeten a alguns orígens, i potser per això ens costa molt deixar-les enrere. El pessebre, en el fons, és l’altre nom amb què Gaudí hauria pogut anomenar la seva gran obra de la Sagrada Família.

Míriam Díez
Opinió Paraula d’antic Míriam Díez
Antón Losada
Opinió Xiula, xiula Antón Losada