Cosint fulles d’una figuera (Ficus carica), Adam i Eva van confeccionar-se ells mateixos vestits que els van cobrir de la seva vergonya i fragilitat. La figuera, amb fulles llargues, ofereix ombra i és a la Bíblia un sinònim de lloc de repòs. Habitar sota una figuera és un signe de pau. Els textos bíblics són plens de referències a aquest arbust. També a l’Apocalipsi, que fa de bon llegir en aquest període coronavíric, hi ha una imatge amb estrelles i fulles d’una figuera, arbre resistent malgrat tenir les branques delicades. La figuera és el símbol del nostre moment. Estem resguardats a les nostres llars però amb la tensió de la corda fluixa. Leonardo Caffo, a Fragile umanità, ja escrivia fa dies (2017) que la humanitat, “fràgil com mai”, està a punt d’entrar en una nova i inesperada era de la seva evolució. Caffo és fundador del Waiting Posthuman Studio, una unitat de recerca, filosofia, art i arquitectura de Torí. Temps de fragilitat i vulnerabilitat en què si estem bé, agraïm, i si estem preocupats, conjurem tota l’esperança perquè tot passi.

En un eco que anticipa la fi del món, la literatura bíblica afegeix que en el dia de la salvació, cada home convidarà el seu veí sota la seva vinya i la seva figuera. Sembla que visquem la fi del món, però no ho és; és un advertiment i un record que tots som interdependents

La figuera, a la cultura mesopotàmica, era qualificat com a arbre del coneixement, i els nombrosos grans del fruit simbolitzen la unitat i la universalitat del coneixement humà. És per això que s’associa amb l’abundància i la fertilitat. A Roma expliquen que Ròmul i Rem van ser alletats per la lloba capitolina a l’ombra d’una figuera, arbre sagrat i venerat. A Grècia els atletes dels Jocs Olímpics menjaven figues i els coronaven amb llorer i amb fulles de figuera. És curiós com un arbre pot ser tan ambivalent. La figuera no té la majestuositat d’altres arbres, i malgrat això, és present a diferents tradicions religioses. De fet, Buda, segons la tradició, estava assegut a l’ombra d’una figuera quan va tenir la Il·luminació. Plató ja ens diu que aquest és un arbre amic dels filòsofs, i en la tradició jueva està ple d’evocacions a aquest arbre, i quan és primerenc es considera el símbol del poble d’Israel preferit pel seu Déu. En un eco que anticipa la fi del món, la literatura bíblica afegeix que en el dia de la salvació, cada home convidarà el seu veí sota la seva vinya i la seva figuera. Sembla que visquem la fi del món, però no ho és. És un advertiment i un record que tots som interdependents. En dies de confinament a la ciutat, en els quals les figueres ens les imaginem i les vinyes les recordem, els veïns són el rostre de l’alteritat. Tenim lluny a qui voldríem i a prop a qui ens toca, fruit de les nostres opcions d’haver decidit viure en un lloc i no en un altre. Els veïns som nosaltres. Generosos, pesats, absents, preocupats, preocupants. La nostra figuera és el 4t 3a. La nostra fragilitat no es tapa amb fulles de figuera sinó que es viu sols, en la interioritat de les nostres cases, que obrim digitalment però tanquem amb pany i clau.