La incorporació de les tècniques de big data i blockchain, el predomini de l’algoritme en la relació amb les audiències, són símptomes de la comprensió tecnològica dominant de la comunicació. Però s’ha oblidat l’humanisme. L’antropologia com a clau per entendre la comunicació en un món que ha oblidat les humanitats s’imposa, avui més que mai. I per què? Perquè la tècnica és una eina que ens ha d’ajudar a viure millor, però no el destí ni el producte final. Ja fa anys que segueixo el lúcid i enciclopèdic de José Francisco Serrano Oceja, un periodista i humanista que creu que l’Església pot aportar molt al món de la comunicació, intuïció que comparteixo.
Serrano, en converses madrilenyes recents que ara enyoro, ens planteja si la comunicació no és un substitut —natural o artificial— de les humanitats. Cap on anem, sempre tan de pressa? Ell aposta per la solució antropològica. Més humanisme. Daniel Innerarity es refereix a la societat del desconeixement i a la gestió de la nostra ignorància. Vivim en la hipertròfia dels mitjans amb una atrofia dels fins. Hauríem de fugir, apunta Serrano, autor de La Sociedad del desconocimiento. Comunicación postmoderna y transformación cultural, de “la ideologia tecnològica que redueix la comunicació a la tecnologia”. Cal proposar més sentit crític i ser hàbils per veure que internet és la cristal·lització de la idea del mercat com una finalitat en si mateix on s’instrumentalitzen les dades. Hi ha tecnologies com el blockchain que permeten repartir i desar dades a la xarxa de manera reservada i que poden ser indicis d’una nova manera d’entendre les regles del joc.
Penso que el moment és fabulós perquè qui es converteixi sigui l’Església, que deixi models clericals del passat i faci una reforma que també respongui a la pandèmia global
A més, ell que creu que l’Església pot aportar idees al món de la comunicació i recorda Joaquín Navarro Valls, portaveu de papes, que reconeixia com la societat postmetafísica, la nostra, vaja, no garanteix la legitimitat històrica i social del cristianisme. L’Església s’ha decantat sovint, a vegades per inèrcia, i altres sense posar-hi oposició, per posicions més polítiques que culturals. Ha sigut més bel·ligerant en afirmacions que s’endinsen en el terreny polític, creant malestar o generant adhesions, i ha estat molt tèbia, o inexistent, en el sector cultural. I jo hi afegiria també en el terreny tecnològic. En paraules de Serrano, “dèficit d’iniciatives i d’incidència cultural aguditzarien les divisions internes i l’abocaria a personalismes i messianismes”. No estic d’acord en qui titlla el papa Francesc d’evitar temes polèmics, perquè aquest pontífex parla de tot i més. Però sí que és innegable que no serà recordat per ser el Papa de les receptes morals, sinó de l’acompanyament humà i espiritual. El Papa no ha dit que l’Església estigui de rebaixes ni que “la doctrina es converteixi en plastilina”. El que sí que diu, i fa, és situar-se en un nou eix, més ample, on es pot sentir còmode qui no combrega amb la visió cristiana de la vida. Aquests dies el Papa no té els banys de massa. Ni ell, ni ningú. El món sembla encongit, centrifugat. I malgrat tot, és el moment en què el missatge passa o no passa la prova de foc: o l’Església es posa al servei, o no serveix per a res. Ja ho va sentenciar el bisbe Gaillot, a qui li va caure una excomunió. La Covid-19 està posant també a prova la versemblança de discursos que ara es veu si són coherents o eren paraules al vent. Compromís, estar al costat de les persones, acceptar el silenci que no s’entén. El teòleg Rafael Luciani ho defineix com un moment de vulnerabilitat també eclesial. Vulnus, ferida. Estem davant d’una humanitat ferida que no admet mitges tintes. Sento gent que veu en aquest període un moment idoni perquè la gent es converteixi. Jo penso que el moment és fabulós perquè qui es converteixi sigui l’Església, que deixi models clericals del passat i faci una reforma que també respongui a la pandèmia global. Potser hi ha esglésies i temples tancats i la gent es desespera perquè no pot assistir-hi, però hi ha un moment per a cada cosa, i ara és el temps d’acompanyar, d’alimentar la vida interior, de preocupar-se pels altres i no tant per un mateix i la seva pròpia espiritualitat. Serà benèfic per a tothom, i potser sí, després, que hi haurà conversions. Aquestes, però, són sempre una sorpresa i un do, com tot el que ens arriba i no controlem.