Conec persones que detesten el Carnaval, nom que prefereixo al nostrat català “Carnestoltes” pel seu significant llatí tallant: Carne-vale o carnem levare: adeu a la carn. Són jornades de rauxa prèvies a la llarga etapa de la Quaresma, els 40 dies abans de Pasqua. Carnaval és l’excés estètic, lúdic, gastronòmic. Ens pot deixar una mica perplexos el nivell de vulgaritat en què tot sovint acaba la festa, però a mi m’admira el seu diàfan significat i en soc una abrandada defensora. Un cop l’any —com a mínim— cal poder frivolitzar l’ambient, treure’s les màscares i deixar anar aquell jo interior més desenfrenat i divertit que queda encaixonat amb el llast de les responsabilitats quotidianes. Les perruques, el maquillatge, el greix als àpats, el sucre a dojo, tot és una exageració davant de l’austeritat que s’anuncia quaresmal. L’exageració com a símptoma d’una necessitat. El període que inicia el festival el Dijous Gras i acaba amb el Dimarts de Carnaval és la icona d’aquesta pressa en consumir tot allò que el sever Dimecres de Quaresma prohibirà. La festa és lunar, i per tant, canvia, però el que roman és l’exuberant desfici i la desmesura de la disbauxa.

La festa se celebra a molts països de tradició cristiana. A Itàlia, més enllà de l’ineludible Carnaval a Venècia, destaca el de Viareggio, on són famoses les recreacions de personatges famosos. Des de fa anys el papa Francesc apareix acompanyat de les grans ments de l’esquerra: Marx, Engels i altres. Al nord d’Itàlia, a Ivrea, una autèntica batalla campal amb taronges amenitza la festa.

El Carnaval, no obstant, no és una invenció purament cristiana: tenim antecedents en les festes Dionisíaques gregues, o en les Saturnàlies romanes paganes, i trobem antecedents a festes sumèries entorn del foc i en bacanals diverses. El fet celebra el mateix: la distracció necessària abans de que vinguin temps magres. El rei Carnestoltes és un personatge bevedor, esbojarrat, mentre que la vella Quaresma és una dona consistent i ferma. Carnaval és la permissivitat, que començava ja a l’Epifania i s’allargava fins al Dimecres de Cendra, però que amb els anys hem deixat concentrat en pocs dies. Per Quaresma hi haurà temps per al dejuni i l’abstinència, un dejuni que tradicionalment reclamava abstenir-se de la carn, però que amb el temps s’ha adaptat i demana abstenir-se d’allò bo. El dejuni agermana aquest moment amb altres tradicions religioses, que també en fan: abstenir-se de l’aliment o de necessitats o plaers diversos per concentrar-se en allò més important i pregon, més interior, i deixar les superficialitats, la fressa, la intoxicació ambiental. És per això que algunes religions, des dels cristians fins als mormons, són partidaris per exemple del dejuni tecnològic: abandonar el mòbil una temporada, desconnectar. Però això serà per Quaresma. Aquests dies són precisament el contrari. Semel in anno licet insanire: un cop l’any és lícit embogir. I no ho diu qualsevol, sinó que Horaci, Sèneca i el mateix sant Agustí són partidaris de treure’s la màscara, la que ens posem quotidianament, per consentir que emergeixi el costat més creatiu de cadascú. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Míriam Díez
Opinió Desacord Nussbaum Míriam Díez
Gemma Marfany
Opinió La cambra secreta Gemma Marfany