Una Església que no es posa al servei no serveix per a res. Paraules del bisbe francès d’Évreux Gaillot, el prototipus de prelat crític amb olor d’ovella que avui seria acceptat dins l’Església catòlica, però que quan va dir aquestes paraules era un díscol, i el sistema no el podia acceptar. De fet, Joan Pau II el va destituir. Ara viu en una comunitat a França i segueix essent bisbe d’una diòcesi inexistent, Partènia. Encara recordo quan vaig anar a comprar-me el llibre sobre la seva vida a la llibreria Claret. Tenia la sensació de fer un sacrilegi. Era el 1995. Les preteses heterodòxies que el van fer “fora” de l’Església avui probablement el podrien mantenir dins.

A Barcelona acaba de publicar-se un document que es diu “Sortim”, que en llenguatge eclesial és un pla pastoral. Perquè ho entenguin els no avesats, no és més que què vol fer la diòcesi els anys vinents per ser significativa, per deixar la seva petjada a la societat. El pla està dividit en parts com Jesucrist (està bé començar pel començament), Pobres, Joves, Fraternitat i Discerniment. Molt en la línia del Papa actual, seguint el moviment d’Església de sortida cap a les perifèries. Un exemple d’aquesta fesomia eclesial és una iniciativa que a l’hivern ha estat molt aclamada: l’acollida que la cèntrica parròquia de Santa Anna de Barcelona, amagada rere la plaça de Catalunya, ha procurat a desenes de sensesostre de la ciutat. L’hivern és dur i tothom entenia que donar aixopluc és un acte propi dels creients. Ara ja fa bo i el servei continua tenint sentit. Perquè les necessitats bàsiques hi són sempre i no responen a un caprici de les estacions de l’any. I perquè tenir un sostre, un lloc on deixar les bosses (obren una consigna a la plaça de la parròquia on es poden guardar les pertinences, que molts d’ells és tot el que tenen) i un banc on seure, carregar el mòbil o prendre un cafè són necessitats. També poden parlar amb els voluntaris i amb personal terapeuta especialitzat. I resar, si els ve bé. Tot això té el nom d’”hospital de campanya”, que és com el papa Francesc voldria que fossin les esglésies i les comunitats, indrets on la gent entri i se senti acollida, independentment de si són de la corda o no.

Santa Anna no és una església qualsevol. Estem parlant d’un antic monestir romanicogòtic, una mena de símbol enmig de la opulència de la plaça de Catalunya, com Saint Patrick a Nova York; un record que hi ha alguna cosa més que botigues de roba, de mòbils o d’hamburgueses. A Santa Anna m’ensenyen la cuina que han habilitat al costat de la sagristia: a Barcelona dormen 1.026 persones Hal carrer cada dia, sense comptar els qui dormen a centres residencials o pisos especials, que són 2.006 persones més. El vigorós rector de Santa Anna, el mossèn Peio Sánchez, em recorda que també hi ha 417 persones més que pernocten en estructures informals instal·lades en solars o en llocs precaris. Parlaríem doncs de 3.383 persones en exclusió extrema en termes d’habitatge. L’Església ha de sortir, i tant, i de la mateixa manera molts han de poder entrar a les esglésies a trobar aquell acolliment que és propi de la institució. Ho va dir en un moment en què no el van escoltar, però el bisbe Gaillot hi tocava: “Une Église qui ne sert pas ne sert à rien”. Una església que no es posa al servei no serveix per a res.