Que l’Església catòlica té un problema pràcticament insoluble amb les dones ja és notori, però de tant en tant aquesta realitat emergeix de manera més o menys pública, i sol ser a prop del 8 de març. A molts amics meus els fa urticària, quan les dones recordem obvietats, com que no pintem res en alguns àmbits de presa de decisions. Abans hi discutia. Ara ja m’hi he acostumat: me’ls miro, els escolto, i segueixo el meu camí.

Enguany a àmbit global hi ha una campanya a què també les dones catalanes creients s’han sumat, i bàsicament és una crida a visibilitzar que la dona hi és, a l’Església, que fa molt, i que no és reconeguda. Hi ha un manifest que reclama més equitat. Fins aquí, res de nou. Tot i que en el seus textos fundacionals, el cristianisme té elements substancials per aplicar la igualtat, el llast històric ha deixat com a penyora una Església molt masculinitzada en què la paritat no hi té massa cabuda.

Equitat no és ben bé igualtat. La igualtat com a principi general de dret és diferent de l’equitat, que és la seva aplicació a cada cas específic a fi de corregir situacions injustes.  La igualtat cal, però l’equitat també. Equitat on l’Església doni a cadascú el que necessiti. Equitat vol dir valorar la singularitat, i ser justos en les oportunitats.

Milers de dones a tot el món han triat fer una reivindicació global davant de catedrals (a Barcelona per exemple és a les 11 del matí d’avui 1 de març) “per la igualtat i la no discriminació de les dones a l’Església”. En el nostre context estem parlant de persones individualment, però també de grups com la Coordinadora de Dones Creients 8-M, Redes Cristianas, We are Church, Cristianisme al Segle XXI, ESWTR o European Society of Women in Theological Research, Asociación de Teólogas Españolas o Dones Creients de València i de molts altres indrets.

El discurs eclesial naturalment inclou les dones i en valora el seu servei, presència, carisma i donació. Però a efectes reals, aquest amor incondicional per la dona dins l’Església no està gens valorat, i no s’hi està posant remei, el temps passa i les dones van perdent la paciència. I com diu la seva campanya, volen “alçar la veu”.

Les que encara tenen esma per reivindicar el sacerdoci de la dona no ho fan com a acte de rebel·lió o ànsia de poder. Sílvia Martínez Cano, una de les dones més significades en aquestes lluites feministes eclesials, no ho veu com una ruptura amb l’Església sinó com a actes de justícia.

Un dels punts delicats que reivindiquen les dones és ser presents en les preses de decisió. Les dones solen tenir càrrecs pastorals (atenció a joves, malalts, catequesi), mentre els qui estan en consells pastorals, diocesans, presidint entitats... encara són majoritàriament homes. Aquesta situació asimètrica dins l’Església catòlica (els protestants ho porten millor) fa que les dones no prenguin part en els òrgans de decisió i govern. Alguns dels drames de corrupció i abusos de l’Església s’haurien pogut abordar, segur, de manera diferent si algunes decisions al respecte haguessin estat col·legiades i compartides entre homes i dones.

El manifest i la campanya “Alcem la veu” reclama aquesta Església paritària, més plural i més jeràrquica. S’emmirallen en Voices of Faith en l'àmbit global. Aquesta qüestió de la dona a l’Església ha empobrit a la institució, que podria haver lluït noms de dones potentíssimes que han quedat arraconades a tristos despatxos on han traduït la seva frustració en servei (sense comptar en les que han marxat). La meva esperança és que les més joves no alcin la veu: que s’alcin elles mateixes d’una taula i diguin: “Senyors, així no juguem”. Potser en aquell moment alguna cosa es començarà a moure de veritat. Benvinguda la crida de les dones. Necessiten la complicitat dels homes, i l'adhesió de les dones joves amb forts dots de lideratge i emancipades que vulguin sumar i que s’alcin de la taula per protestar, però que no marxin de la partida.

El papa Francesc ha demanat una Església en sortida. Doncs sortir també és això: acceptar que algunes dinàmiques del món poden ser beneficioses per a la mateixa Església, que cal desencarcarse i passar pel termòmetre de la igualtat. Hi sortirà guanyant en credibilitat i en fidelitat al seu mandat. Ningú obligarà l’Església a introduir quotes. És ella mateixa que ha de fer un procés de conversió i adonar-se del talent i potencial que té i malbarata.

Ho va dir molt bé Noemí Ubach, membre del Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona: "no és que les dones siguem millors, és que l’Església és millor si hi som”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Míriam Díez
Opinió L’excés lícit del Carnaval Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió Desacord Nussbaum Míriam Díez