En l’argot eclesiàstic, el defensor del vincle és aquella figura que defensa la validesa del matrimoni i en les causes de nul·litat exposa allò que pugui ser adduït contra la nul·litat o la dissolució. Més enllà del matrimoni, avui necessitem reforçar els vincles de tot tipus. Els vincles són part dels nostres pactes. Sense vincles no avancem. El mateix llenguatge tecnològic està basat en els vincles (link, de fet, vol dir vincle). Una informació et porta a una altra, i vas saltant, i amb una mica de sort, aprofundint. També pots anar saltant i dispersant-te, naturalment. Sense vincle no ens acompanyem. Sense vincle no hi ha interès, ni projecte que vagi més enllà de nosaltres i la nostra ombra.

Edgar Morin, filòsof de 98 anys, ha parlat des del seu confinament a França i en les seves entrevistes lamenta que hem creat un món en què no hi ha fraternitat. La fraternitat és la més malmenada entre els ideals republicans. S’ha exaltat la llibertat i la igualtat, i la fraternitat o unió entre germans o considerats iguals ha quedat relegada. I sense fraternitat, sense respondre a la pregunta per l’altre, pel teu germà, no es pot avançar. El risc de desvincular-se és cada cop més gran. Desvincular-se de tot, per cansament, per tedi, per desinterès. D’una pel·lícula, d’un discurs, d’un sermó, d’una classe, d’un webinar, d’una conversa. Vincular-se reclama un esforç, no és només fruit d’una emoció adolescent que ens lliga a l’altre de manera indissoluble.

Davant de la societat de la desvinculació, apostem per la societat que ens faci corresponsables i creatius davant la vida en comú

Els intel·lectuals de Cristianisme i Justícia, una entitat catalana amb projecció mundial que fa reflexions sempre pertinents sobre què passa al món, ja van fer la seva reflexió de cap d’any fa sis mesos alertant que “ha arribat el moment de forjar nous vincles”. De fet, es titulava així la seva missiva, que començava constatant que “un malestar enorme recorre el món”. Es queixaven que després de la irrupció de les grans transformacions tecnològiques a partir del segle XX hem deixat enrere el paradigma de vinculació i hem passat al paradigma de la salvació individual, de l’autodesenvolupament, en què ningú se sent responsable del desenvolupament dels altres. Admetien que aquest fenomen venia propulsat per una economia capitalista que ha aprofundit encara més en aquest procés de desvinculació entre els individus que ha potenciat la globalització. Les Nacions Unides ens proposen un desenvolupament humà, inclusiu i sostenible, i el coronavirus ha vingut a recordar-ho en majúscula, subratllat i negreta. El papa Francesc no es cansa d’alertar contra el virus de l’individualisme. És un perill que hi hagi una dissolució dels projectes col·lectius i el desinterès per allò que afecta tothom. Per recrear la vinculació cal, doncs, cuidar les relacions. Un aspecte positiu del confinament és que ha recordat a tothom que els vincles necessiten cura, atenció, proactivitat. A un amic no només el penses, també li has de fer saber que el tens al pensament, i això reclama de tu una acció, un missatge, una trucada, un gest, un detall. No vivim de vincles intuïts o anhelats, sinó de constatacions i demostracions. L’afecte es verbalitza, no es pensa, només. Passar temps improductiu amb els altres, defensen des de Cristianisme i Justícia, que citen al teòleg belga Jacques Haers que ens recorda que abans de ser individus, som relació. Pensem en nosaltres un moment: hi ha un nosaltres, abans que un jo. Davant de la societat de la desvinculació, apostem per la societat que ens faci corresponsables i creatius davant la vida en comú. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
Opinió Esmorzar amb diamants Gemma Marfany
Montse Castellà
Opinió Lo coret de la carxofa Montse Castellà