Quan comencen a marxar els teus referents, una mena de fred intern se t’instal·la a l'esquelet i ja no t’abandona. Vius per sempre més amb els teus morts. Va ser un fenomen que ens va afectar als qui tenim la dèria del periodisme religiós, quan va morir sense avís previ la periodista televisiva espanyola Paloma Gómez Borrero. La veterana reportera vaticanista, que se'n va anar el dia del meu aniversari, era coneguda com a “Papaloma”, per la seva proximitat  i cobertura dels vols papals. Ara ha estat el torn, per culpa del coronavirus, del llegendari francès Henri Tincq. El meu pare em retallava tots els seus articles, sempre polèmics, escrits amb finor i enginy, enrabiats amb una Església que ell volia molt més humil. Va ser un periodista religiós autènticament flagell de les jerarquies i va saber analitzar l’Església postconciliar i fer-la interessant per a un públic culte francès no necessàriament avesat a les religions i que es mirava aquest tema amb les ulleres no sempre nítides de l’aparent neutral laïcitat.

Abans de morir va concedir una entrevista a Le Monde des Religions on confessava que ja no reconeixia la seva Església, que havia vist amb un viratge perillós cap a la dreta. Un dels seus llibres és La gran por dels catòlics a França. Aquest cavaller de la Legió d’Honor va contribuir a ampliar el coneixement dels francesos sobre religió amb la Larousse de les Religions. Desconcertat amb l’elecció de Ratzinger, va dissenyar objectius per a l’Església que veia massa a prop de la deriva fonamentalista. Va ser acusat de ser més amic dels protestants que dels catòlics i als ortodoxos els veia amb una certa reticència. Ell volia una Església social, generosa, ecumènica i no tant disciplinària i dogmàtica, una Església que li va donar eines per a la vida, per a la fe i per a la seva vida professional. S’irritava davant l’arrogància de qui no sap encarar una societat laica, pluralista i multicultural argumentant que així s’esborren les referències cristianes. Reconeixia que l’hegemonia cultural d’una esquerra liberal donaria, a França, un sentiment als catòlics que són els eterns perdedors en l’evolució de la societat, especialment en drets individuals.

Tincq criticava que els bisbes fossin tebis i poc combatius davant de la recuperació de l’extrema dreta dins l’electorat catòlic i enyorava les veus de cardenals com Lustiger o Decourtray als anys 1980 advertint que el Front Nacional era neopagà i antievangèlic. Aquest periodista sorneguer i complex defensava que per l'Estat l’Església havia de ser un soci, un interlocutor a tenir en compte, sense tocar les regles de la laïcitat, però sí com a part dialogant en temes d’interès nacional com l’educació, la bioètica, els refugiats i immigrants, la solidaritat. No era babau i tenia molta consciència dels riscos de l’integrisme (no només de la religió, també de la política). Paradoxalment el virus de la Covid-19 ha matat a qui més va advertir del virus del fonamentalisme, les identitats exclusivistes, el fals doble discurs moral, la incoherència.