Enamorar-se és meravellós, però hem d’acceptar que no sempre el nostre entorn ho aplaudirà. Un mossèn de 37 anys que conec, teòleg, professor i periodista, ha anunciat durant la missa aquesta setmana que s’ha enamorat, i ha fet saber als atònits feligresos que es casarà el mes de setembre. Amb un missatge em comunica que li sap greu que ens n’hàgim assabentat per la premsa. A mi no me’n sap cap, de greu, que no m’hagi avisat, i tot i la sorpresa inicial li desitjo sort i encerts. Tampoc esperava un missatge de Whatsapp, en un moment així. Un altre eclesiàstic de renom, que també conec —un bisbe que es va veure implicat en una pretesa història amorosa sense aclarir— torna a terres espanyoles després d’haver estat primer en un monestir europeu i després, sis mesos a una parròquia a Colòmbia, apartat i discernint. "Discernir" és un verb que es fa servir quan algú pren una decisió problemàtica i se li demana que es prengui temps per recapacitar. Hi ha gent que plega. Dins l’Església no són insòlits els casos de monges, religiosos, capellans que decideixen el que popularment en diem “penjar els hàbits”. Són audaços i trenquen esquemes. Deceben molta gent perquè trenquen el “per sempre” i les promeses que havien fet. Desconcerten.

La disciplina eclesiàstica té les seves expectatives, però la natura humana, el desig, l’imprevist, i a vegades la Providència tenen altres designis que els que ens hem marcat. Sense dubtar que les decisions vitals estiguin motivades per un “per sempre”, és un fet que el per sempre a vegades és massa temps, i algunes persones decideixen escurçar-lo. La pregunta interessant, en aquests casos, és “i ara què?”. Perquè el meu col·lega mossèn de 37 anys és molt bo en el seu camp  professional com a teòleg, i seria un error a nivell intern eclesial perdre el seu bagatge, connexions, expertesa... Però també és cert que en el món catòlic no tothom entén ni accepta que aquell prevere tan eixerit i disposat ara tingui una parella i per tant un estil de vida diferent. Sap el mateix, però el seu estat el condiciona. El mateix amb el bisbe. Un dels homes més llestos, preparats i una gran promesa dins l’episcopat espanyol es veu involucrat en una relació que l’obliga a prendre la decisió de deixar el que feia i desaparèixer del món un temps. 

Les irregularitats formen part de la trajectòria de les persones

Són personatges incòmodes, que no encaixen, i que seria millor que estiguessin lluny dels nuclis durs des d’on es prenen decisions. Les separacions no sempre són de bon portar, i a vegades el temps per recosir les relacions és més que necessari. Però l’acompanyament en aquests casos també és vital. No es pot deixar de banda una persona, com el capellà que ara es casarà, perquè sigui considerat un escàndol que plegui. L’escàndol seria no ser al seu costat (si és que prima l’Evangeli i no el puritanisme).

Crec que la comunitat eclesial, l’Església, ha de començar a gestionar millor aquests casos que anomena irregulars, com si fossin la norma, o com si algú estigués lliure de pecat. Les irregularitats formen part de la trajectòria de les persones. I millor irregulars i amb dubtes que fonamentalistes i rectes fins a no comprendre que la vida ens doblega i que dubtar no és perdre la fe, sinó precisament viure’n la prova. 

Comprenc la decepció de les persones que no accepten que algú pengi els hàbits. Sap greu i descol·loca. No obstant, la brúixola ha de ser el que ens fa feliços. Massa gent s’ha quedat vivint opcions que havien triat pel sol fet de ser coherents i han estat nefastos. 

Cada vegada em fan més por que una pedregada les persones amb conviccions netes com una patena. La vida autèntica és dubte, bifurcacions, sorpreses, viaranys, corbes. I sí, també, canvis de sentit.