L’Església anglicana va votar a favor del Brexit i d’oblidar-se d’Europa i del seu intervencionisme obsessiu en tots els aspectes vitals. “La Unió Europea ens vol legislar tots els aspectes de la nostra vida, fins i tot Europa vol regular quina corba ha de tenir una banana per homologar-la als seus estàndards”. És un dels tòpics que circulen pels ambients londinencs, i que il·lustra molt bé aquest rebuig a una Unió Europea que tot ho vol mesurar i controlar. I a un imperi, no el pot controlar una màquina. Els catòlics britànics, en canvi, eren partidaris de seguir a Europa. I també les minories religioses, que veuen en el vell continent aliances i seguretats, moltes més que en l’aïllament de la nostàlgia imperial britànica no troben.

El professor Tim Hutchings, de la Universitat de Nottingham, ha explicat als meus alumnes de Governança Global i Religions que el multiculturalisme britànic que tant admiràvem alguns està molt debilitat, i que la Covid-19 ha llançat una enorme sospita sobre les minories religioses. Els musulmans han estat acusats de no guardar les mesures de seguretat i higiene, i el replegament populista ha causat mal ambient i auge del racisme. Els culpables sempre són els altres, com si l’ombra de Sartre planegés sobre una illa que encara viu d’una riquesa global i unes formes medievals i identitàries molt arrelades. El referèndum del 2016 per quedar-se a Europa o marxar va mostrar com els anglicans van ser decisius per dir adeu-siau a Europa, mentre que per exemple els evangèlics i els catòlics eren més proeuropeus. Qui vol marxar d’Europa ho fa per qüestions nacionals i identitàries, econòmiques, però també per una política contrària a la integració dels immigrants, i aquest és un aspecte que emergeix cada cop amb més vigor.

Els anglicans senten que la seva identitat britànica es protegeix sense Europa. Els altres cristians, siguin protestants, catòlics o ortodoxos, creuen que la seva identitat minoritària tindrà més suport per part d’Europa

Les raons per voler deixar Europa (o per abandonar el que sigui) són utilitàries, però també afectives, com van apuntar ja Lindberg i Scheingold als anys setanta. Els anglicans senten que la seva identitat britànica es protegeix sense Europa. Els altres cristians, siguin protestants, catòlics o ortodoxos, creuen que la seva identitat minoritària tindrà més suport per part d’Europa. No oblidem que el Conservative Party està lligat a l’Església d’Anglaterra, de la mateixa manera que a Alemanya la Unió Cristiana Democràtica arrela en catòlics i protestants. El catolicisme s’allunya de les esglésies nacionals, ja que conté en si mateix una universalitat que li fa sentir-se més còmode en una Unió Europea, per exemple, que en un sol estat encongit. Catòlic, en grec, vol dir universal. Per l’Església anglicana, una idea supraestatal com ara la Unió Europea ha estat sempre un motiu de sospita. El Brexit ha penalitzat a les minories religioses, més aïllades encara de les seves xarxes europees i més indefenses en una britanicitat que es replega en si mateixa. 

Tim Hutchings ens feia veure com el multiculturalisme a l’illa britànica és fràgil i fragmentat, i com el racisme i el populisme estan ja desacomplexats a l’espai públic. Els britànics han prescindit d’Europa, però tampoc estan aconseguint ser un model de ciutadania intercultural com per emmirallar-nos. Està fallant alguna cosa, i no és només la controladora o inoperant Europa, que no deixa de ser un artifici més o menys útil i amb sentit històric. Europa no és el problema, ni abandonar-la, la panacea.