Quan al febrer es va adonar que li tocaria estar irremeiablement confinat, el director de cinema Martin Scorsese (Nova York, 1942) va sentir ànsia, “una nova ànsia”, la de no saber res. Ni si podria sortir, ni quan veuria la seva filla, ni si podria iniciar la pel·lícula que tenia al cap. Aquella pausa forçada el va trasbalsar. El director de Taxi Driver o La última tentación de Cristo té 77 anys però segueix amb ganes de fer pel·lícules. Un catòlic de trajectòria sinuosa com ell, d’ascendència italiana, casat 5 vegades, amb una visió poètica de la vida indiscutible, ha de poder seguir fent cinema, no només per la seva visió sobre la culpa —un dels directors que millor la tracten—, sinó per la descripció que fa de la violenta societat nord-americana. Però la pandèmia l’ha deixat sense equip ni possibilitats, per ara, de rodar res. Nova York ha estat un dels epicentres del virus, i tot s’ha paral·litzat.

 Ell, com tants altres, ha retornat als aspectes essencials de la seva vida, als seus amics, a la gent que estima, a les persones que ha de protegir

Scorsese és amic del jesuïta Antonio Spadaro, que quan el vam convidar a Barcelona ens explicava allà en un racó de l’Estevet que el director és un conversador irresistible. Ja ho crec. Spadaro ara ha tornat a entrevistar, a la revista Civiltà Cattolica, Martin Scorsese, que li confessa que es va imaginar que podia morir a la seva habitació a Nova York durant el confinament. Un espai que deixava de ser refugi per ser una presó. Scorsese encarna el que han viscut molts ciutadans del món: ens hem imaginat en algun moment que tot podia aturar-se, allà on érem, sense possibilitat de mobilitats, desplaçaments, escapatòries. Ell, com tants altres, ha retornat als aspectes essencials de la seva vida, als seus amics, a la gent que estima, a les persones que ha de protegir. Les preguntes banals han esdevingut vitals. Com estàs? Esteu bé? Aquestes preguntes han estat els detonants d’una descoberta: que no és que estiguem units i junts en la pandèmia, sinó a la vida, a l’existència. "Hem esdevingut un", ha confessat Scorsese a Spadaro en l’entrevista. Quan Scorsese va realitzar Toro salvatge, anhelava estar sol en una habitació i poder pensar, i el coronavirus li ha brindat el moment de solitud que la seva ment havia prefigurat. Per força. Potser mai no hauria trobat aquell moment per aturar-se. Scorsese, des de la seva vellesa, s’adreça als joves i els felicita per viure aquests moments “il·luminadors”: sempre es queixen que res no canvia, doncs ara sí, i molt, i  res tornarà a ser igual.  En les seves reflexions, el cineasta no busca culpables de la pandèmia. En treu el millor: el que ell ha redescobert. Si ja era bo retratant les entranyes humanes, el confinament pot haver forjat un director encara més esmolat que ens disseccioni del tot. Per després recompondre, si ens en sortim, el que es pugui. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gemma Marfany
opinió Llàgrimes de cocodril Gemma Marfany
Míriam Díez
Opinió Tallar el bacallà al Vaticà Míriam Díez