La fascinació per la vida profana avui és “poderosa en extrem”, escriu el papa Pau VI a l’encíclica Ecclesiam Suam de l’any 1964. El món secular, oposat a l’esfera del sagrat, apareix com a potencialment perillós i inestable. Quan Pau VI era Papa, el món sacre iniciava una transformació —no pas desaparició— ineludible i vibrant. No només pels hippies o per les onades de secularitzacions. Van ser uns anys en què el Concili Vaticà II va oferir una nova mirada: el món no era dolent. Era el lloc teològic des d’on s’havia de viure i encarnar el missatge dels cristians. Ja no es tractava de fer separacions (sacre i profà), sinó d’assajar noves formes. A Pau VI li va tocar bregar amb una època convulsa, i va ser un pontífex que va veure el Concili Vaticà II que el seu predecessor, Joan XXIII, havia engegat. Pau VI va patir, però ser Papa ja ho porta en el càrrec. Va reflexionar sobre la necessitat de l’opinió pública dins l’Església, i tot i ser crític amb el món secularitzat, s’adonava que calia diàleg i negociació. Aquest Papa, que va ser-ho durant 15 anys, va reformar la cúria vaticana i va ser molt contestat arran d'un dels seus escrits, l’encíclica Humanae vitae.

Per ell, el conformisme sembla a molta gent “ineludible i prudent” i reconeixia que en el camp pràctic cada cop resulta més incert i difícil assenyalar la línia de la rectitud moral i de la recta conducta pràctica. Avui, aquests conceptes de “rectitud” s’han difuminat. El context postlíquid no accepta imposicions ni certeses. Quan el papa Pau VI es referia al “relativisme que tot ho justifica i tot ho qualifica d’igual valor”, ho feia en un context en què el món i l’Església ja no eren dues esferes diferents, sinó que hi havia una barreja. I no es veia bé. El Papa recordava l’enunciat cristià de ser al món, però no ser del món. Llest com era, el Papa deia al seu text que “això no significa que pretenguem creure que la perfecció consisteix en la immobilitat de les formes”. I s’adonava que l’Església havia actuat “quieta” durant molts segles. Citant Joan XXIII, parlava d’aggiornamento, la posada al dia, que no volia dir confondre’s amb les estructures mundanes, sinó posar l’Església al dia perquè fos significativa en un món canviat i canviant.

Quan l’Església es distingeix de la humanitat, no s’hi oposa, argumentava: la diferencia no és separació, ni indiferència, temor o menyspreu. L’Església, per tant, “ha d’anar vers el diàleg amb el món en què li toca viure”. L’Església es fa “col·loqui”, deia.  Per tal que el món conegui l’Evangeli, cal acostar-s’hi. Amb aquest pensament, Pau VI anticipava la manera de fer del papa Francesc, el Papa que el teòleg Luciani descriu com l’artífex de la “teologia del poble”. Ja no és acostar-se al món, sinó escoltar les entranyes del món, el d’ara i aquí, però també el que arrossega ferides del passat i el que vindrà. El papa Francesc està constantment en fase aggiornamento, posada al dia. Té blocs d’oposició a dins. És un pontífex amb clars grups contraris en el seu si. No són complots amagats. La dissidència li arriba, la sap i la toreja. Amb tot, no s’arronsa gens, ni es torna arrogant. Va teixint, sorneguer i conscient. Es va posant al dia i obliga a posar-se al dia, en ecologia, migracions, diàleg, empatia, misericòrdia. Sap que o es posa al dia, o s’imposa la nit. I de nits fosques, l’Església ja n’ha viscut massa.