Un Papa enverinat i assassinat dins el Vaticà és un bon tema cinematogràfic, molt més interessant que un Papa que passa a millor vida de mort natural. A la pel·lícula Il Padrino III de Coppola surt una referència a la mort del papa Luciani, una desaparició misteriosa que ha donat molt material cinematogràfic i que per molts és un assassinat papal en tota regla. Va ser un dia angelical, el 29 de setembre de 1978, festivitat dels arcàngels Miquel Gabriel i Rafael, quan sor Vincenza va trobar el cos sense vida del papa Joan Pau I al Vaticà.
El Papa tenia 65 anys —una edat jove en els paràmetres vaticans— i només feia uns dies, 33 per ser exactes, que era el Papa de Roma. He rellegit el comunicat oficial, que no parla de la religiosa com a testimoni ocular de la mort sinó del secretari particular del Papa: “Aquest matí, 29 de setembre de 1978, cap a les 5:30 del matí, el secretari particular del Papa, sense haver-lo trobat a la seva capella com era habitual, l’ha buscat a l’habitació i I’ha trobat mort al llit, amb la llum de la tauleta de nit encesa, com si encara llegís”. Segons el metge Renato Buzzonetti, el Papa va patir un infart sis hores abans. El Papa no va ser sotmès a una autòpsia, detall fascinant per alimentar desaforadament les teories de la conspiració. Així doncs, segons les teories de la conspiració, el Papa va ser assassinat o per la CIA, la KGB, la banca vaticana, les màfies italoamericanes, el mateix Vaticà, els maçons o tots plegats. No fan esment al fet que el Papa ja s’havia queixat d’un dolor persistent al pit anteriorment, funest preavís que no va prendre en consideració. Era tan humil que va pensar que això no era res, que “ja passaria”.
El seu ha passat a la història com un dels pontificats més breus i misteriosos. Se l’anomena el “Papa del somriure” i el Papa Francesc ara vol honorar-lo i probablement canonitzar-lo. Ha constituït la Fundació Vaticana Joan Pau I, encarregada de promoure l’estudi i la difusió dels seus escrits. No se n’ha parlat gaire. La presideix el cardinal Pietro Parolin.
Ara que la vida de Benet XVI s’acosta al final natural, és un bon moment per repensar en Joan Pau I, abans que quedi de nou ofuscat pels grans i gegantins papes que han vingut després d’ell
I per què ara aquesta necessitat de promoure aquest pontífex de transició? Perquè aquest papa italià va ser un exemple de proximitat, humilitat i senzillesa, un Papa aparentment innocu que amb la seva bonhomia volia transformar l’Església des de dins. Era proper i preocupat per la fe i per la millora de la vida de les persones. No volia parafernàlies sinó el missatge clar de l’Evangeli, que el conntectar amb la gent. Va “obligar” als bisbes a centrar-se en els pobres, que sembla una evidència però en alguns moments històrics no ha estat el centre de la fe cristiana. Per a ell, ho era. “Per això el van pelar”, pensaran molts. Els cardenals que havien estat a Roma pel Conclave que el va escollir pràcticament no van tenir temps de tornar als seus països, ja que aviat tindrien el nou Conclave per escollir el nou papa, que va ser el polonès Karol Wojtyla.
Els partidaris de l’assassinat creuen que el pontífex va ser enverinat amb cianur combinat amb valiums. I per què se’l voldrien treure de sobre? Perquè sospitava de maniobres poc celestials i sabia més del compte. Certament, és versemblant pensar que un Papa vulgui fer net i tingui enemics. No cal ni dir que el papa Francesc està sota aquest prisma. D’aquí a maniobres assassines n'hi va un tros.
En el moment en què va morir el papa Luciani, amb només un mes com a Papa, la comunicació vaticana era molt opaca. No hi havia traçabilitat de gaire res, i el secret alimentava la imaginació i la confabulació. Avui els esforços per recordar a Joan Pau I no aconseguiran esborrar aquestes sospites de ficció, però potser serviran per donar a conèixer un Papa que va passar massa de pressa i ha estat massa oblidat. Les fundacions tenen aquesta missió: preservar el record i actualitzar-lo. Estem massa acostumats a papes eterns, i la provisionalitat de Joan Pau I ens sembla excepcional. Ara que la vida de Benet XVI s’acosta al final natural, és un bon moment per repensar en Joan Pau I, abans que quedi de nou ofuscat pels grans i gegantins papes que han vingut després d’ell.