Dona, 19 anys, estudiant universitària. Confiada, desperta, crítica, eloqüent. És un prototipus al qual responen els meus millors alumnes. A les classes que hem fet, primer híbrides (la meitat d’ells assistint presencialment, i la resta a casa sincrònicament seguint des de l’ordinador), i finalment en línia per la pandèmia, s’ha parlat de vulnerabilitat, llibertat, gènere, educació, alienació per part dels mitjans, addicció a Internet, distòpia present, espiral del silenci i autocensura. 

Hem estudiat els entusiastes de la tecnologia, "integrats" com diria Umberto Eco, i els més apocalíptics i esverats pronòstics. Hem llegit Aldous Huxley però també Byong Chul Han o Nicholas Carr. Ens movem entre la societat del control i la desconfiança i la demanda de transparència social. Tot el que ens passa afecta com pensem, reaccionem, sentim. I la pandèmia ha estat nodriment pel pensament. Els joves estan preocupats sobre les condicions cognitives, emocionals i de benestar, sobre les seves i les de la gent que tenen en el radar i són conscients que la pandèmia els deixa seqüeles. Es fixen en què els altera. Si els dones peu al debat posen sobre la taula l’estigma de qui pateix una depressió o angoixa i de com s’amaga la vulnerabilitat. Però també valoren com cada vegada més la gent té menys por de dir: “Perdona, no puc quedar a aquesta hora, tinc hora amb el psiquiatre”.

Els joves estan preocupats sobre les condicions cognitives, emocionals i de benestar

La salut mental és important en qualsevol estadi de la vida i determina com gestionem l’estrés, com ens relacionem amb els altres, com prenem decisions. Alguns mitjans solen presentar-la com un problema i no tant com una realitat. Per això és bàsic subratllar aquelles bones pràctiques dels periodistes que donen veu a les persones implicades i sobretot presenten la salut mental com a recuperable i tractable, i no com una maledicció irreparable.

Els factors que afecten la salut mental de les persones són múltiples, i van des dels biològics a experiències personals, traumes, abusos, històries familiars, herències. Les autoritats adverteixen que una de cada quatre persones patirà algun tipus de desordre mental al llarg de la seva vida. Si no ets tu, és algú que tens molt a prop. Les pel·lícules en què les persones amb desordres mentals són assassines, suïcides, poc treballadores, víctimes o taciturnes és infinit. La consciència social sobre aquest biaix ho està corregint a poc a poc. La desinformació en aquest àmbit s’està esmenant i vigilant. Els bons periodistes presenten històries reals, de persones i dels seus metges i familiars que amb un diagnòstic precoç es tracten.

Un dels riscos més grans de la desinformació és que els clixés van quallant i es van reproduint. Ser-ne conscient és ja un gran pas. La salut mental, la física, l’espiritual, són peces del puzzle existencial. Probablement sempre ens en faltarà alguna, perquè l’encaix perfecte és utòpic. Però ja és un avenç que no se'n perdin les peces perquè els mitjans, les sèries, les pel·lícules o els comentaris a les xarxes esclafen i alienen a qui l’està buscant.