Emmirallar-se en Itàlia és com intentar fer-ho en l’escena capital de la Dama de Xangai: no és possible, i més quan es trenquen els miralls, saber d’on ve el perill. Itàlia és un malalt crònic amb una teòrica salut de ferro. Però el postfascisme, ajudat per uns fracassats Berlusconi i Salvini, no ha arribat a les portes del més que possible govern ni per art de màgia ni per un encanteri del dimoni. El postfascisme està a punt de fer-se amb la governança d’Itàlia per una simple raó i ben humana: perquè quasi el 50% dels electors, sobiranament —en un dels pocs actes de sobirania que resten als ciutadans— l’ha votat. Així de clar. No és fruit de forces ocultes.

Sovint es parla d’Itàlia, la gran desconeguda per aquestes contrades, com la pàtria política gràcies al seu esgrimidor florentí; així, tot és possible. Ara bé, el seu florentinisme, amb les seves giragonses i sorprenents resultats —no tan sorprenents en perspectiva històrica— podrà habitar als palaus de l’elit, però no al cor i la raó dels votants. A diferència de llurs col·legues alemanys o francesos, però igual que els sempre tan presumptament civilitzats suecs, l’extrema dreta està a punt de trepitjar la Presidenza del Consiglio, el Palazzo Ghigi.

Els italians, com els suecs i abans els espanyols, han sucumbit als cants de sirena de l’extrema dreta —a Espanya habita en essència al PP—. Com? Han comprat el populisme més elemental i fastigós: solucions elementals i viscerals a complexos problemes que, de tenir solució, en cap cas és instantània com un cafè soluble.

Potser el florentinisme habita als salons italians, però, reitero, ni al cap ni al cor d’una bona majoria de la gent: ni dels que han votat el postfascisme i companyia, ni dels que, per evitar-ho, han posat el cap sota l’ala i s’han quedat a casa. Ara no val protestar ni queixar-se. Al cap i a la fi, ha quedat palesa molt poca intel·ligència política, intel·ligència política que mantenen contra vent i marea gals i tedescos i, ara per ara, sembla que han recuperat els espanyols, encara que sembla que els costa preservar.

Els italians, com els suecs i abans els espanyols, han sucumbit als cants de sirena de l’extrema dreta. Han comprat el populisme més elemental i fastigós: solucions elementals i viscerals a complexos problemes

O sigui que Itàlia, d'exemple de bressol polític de la qual aprendre, poc. És més, en totes les anàlisis que es fan de la política Italiana recent trobo a faltar dues estructures polítiques, sistèmiques, com són la Màfia i el Vaticà. La primera, un Estat dins de l’Estat, en relació simbiòtica, constitueix una pedrera inesgotable de fluxos dineraris (si no, no s’explica el permanent i profund deute transalpí sense cap conseqüència). La segona monitora tot l’Estat, només en el terreny espiritual, doncs no debades és el poder més antic del món. Així, sense comptar amb aquestes dues estructures no es pot explicar completament la Itàlia contemporània. Convé rellegir Leonardo Sciascia; com a mera mostra, Todo modo o El context, ambdues traduïdes al català.

Els partits democràtics, des de la dreta clàssica, pràcticament desapareguda —de la que n’és supervivent, curiosament, el perdedor Letta— a una esquerra prou evanescent, no han sabut transmetre cap missatge més enllà dels convençuts, ha fet aigües. Més que probable fora que les seves propostes es basessin en pobres anàlisis mendicants, tal com, de massa temps ençà, els defensors del sistema representatiu van demostrant.

De tota manera, aquest enviament a la banqueta —no fora del camp de joc!— els hauria de servir per fer anàlisi de veritat i mostrar als seus conciutadans que els problemes políticosocioeconòmics no sempre tenen solució, o si més no, una de ràpida, com les malalties, per exemple, el càncer. Potser, més enllà d’un anar tirant digne, poc més es pot fer. Si fos això —cosa realment possible— cal dir-ho i expulsar, per estafadors, els bruixots del terreny de joc de la política.

També és possible que, amb partits personalistes i cabdillistes, sense infraestructures —recordeu la trilogia magistral 1992— i líders antipàticament enfrontats, la legislatura no duri ni de bon tros cinc anys, cosa que no els privarà d’intentar tots els retrocessos democràtics que puguin, singularment en política interior. Perquè en política exterior l’autonomia per acostar-se a la Rússia putinesca és pràcticament nul: ni els EUA ni la UE són en condicions de permetre-ho. A més, especialment el govern dependrà de quasi 200.000 milions d’euros dels fons de recuperació, cosa de difícil gestió. Sense pressupostos adients ja pel proper 2023 ni polítics avesats en la interlocució europea —més quan hom presenta Europa, com la mare de pràcticament tots els mals—, el panorama no ofereix optimisme.

En aquest context d’incompetent demagògia i personalismes sense projecció, les forces democràtiques, a Itàlia, farien bé en preparar-se; les de fora, en aprendre ràpidament dels errors que han permès captivar a la minoria més gran de l’electoral, motivant que amb el seu 36% l’abstenció sigui, al cap i a la fi, el principal partit d’Itàlia. Això és el que cal evitar i reparar la destrossa l’abans possible. Veurem.